El dubte que assalta al lector (1)
Ala contratapa i el pròleg del llibre Un tast de català hi apareix la frase del títol, i un eminent filòleg que l'ha llegit amb molta cura me la marca com a falta. De faltes se me n'escapen, com a tothom, però no en llocs tan destacats. La vaig escriure ben conscient que m'hauria de sentir dir que el dubte ha d'assaltar el lector.
La qüestió de fons és quan podem posar una a davant un nom o grup nominal que fa d'objecte directe (OD) i és un ésser animat. Sabem que és OD perquè es pronominalitzaamb el i no amb li : diem que el dubte l'assalta , no pas que li assalta .
A finals del XIX aquesta a era habitual en la llengua escrita i parlada. Arreu del domini lingüístic hi havia qui deia "He vist a (o ana ) la Maria". Però Fabra, emmirallant-se en el català antic i el francès, hi va veure un castellanisme sintàctic a combatre.
No falten estudiosos que, havent trobat la a en autors medievals, defensen que no respon a influència forana sinó a un procés intern del català. Però el més probable és que totes dues coses siguin certes i resulti d'un procés intern del català influït, com calia esperar, pel seu estret contacte amb el castellà.
En tot cas, és crucial entendre que es tracta d'un procés en què la llengua evoluciona com una estructura solidària, de manera que la norma que n'altera un element -la que diu "elimina la a "- pot fer-la inestable i, per aquest motiu, topar amb una resistència tan forta del sistema que incomplir-la passi a ser, com és el cas, un error sistemàtic. Dilluns continuarem.
