Les dues Lolas
Ja fa uns quants dies que hi és però encara no s'hi troba. Potser és aquest silenci que tot ho despulla i que s'escau tan poc o potser és l'ambient ple de dubtes i rumors.
El cert és que l'escola aquests dies té un aire de ciutat fantasma, com si la pols acumulada durant l'estiu damunt prestatges i cadires se'ls hagués enganxat a tots plegats, com si el lleuger sobrepès que tothom tragina amb més o menys dignitat els fes anar un pèl més feixucs.
Ella acaba de sortir de la reunió de l'equip informàtic i veient la feinada que té val més que espavili. A vegades es pregunta per què va agafar aquest departament que només li dóna maldecaps però en el fons ho sap ben bé.
A canvi de comprovar que tots els ordinadors s'espatllen sempre en el pitjor moment ha aconseguit una flexibilitat d'horaris que li permetrà portar i anar a cercar la seva filla Lola a l'escola, enguany que estrena el curs de P-3.
Sí, com passa el temps, sembla que faci dos dies però ja fa vuit anys que va arribar de Lucena sense entendre res d'aquelles converses que la gent tenia a plaça o fent cua al mercat.
Sembla que faci dos dies que matava la son a glops de cafè mentre combinava la feina al pub amb les classes de magisteri, barallant-se amb aquells pronoms febles impossibles de memoritzar, amarant-se d'una llengua que de mica en mica, gairebé sense voler, va deixar de ser estranya i es va fer seva també.
Ara, vuit anys més tard, la Lola gran torna a casa i prepara la roba. Demà, per primer cop, s'aixecaran plegades per començar les classes, cadascuna a la seva escola, mare i filla, una amb la naturalitat de qui encara no sap què pot perdre, l'altra amb la por de saber-ho, estarrufada, però, de formar part volguda d'aquest petit miracle, el de la supervivència tossuda d'una llengua que vol seguir sentint-se viva.
