Les eleccions invisibles

La contesa electoral del 24 de maig no només ha servit per escollir els representants polítics dels catalans als ajuntaments, sinó també a les altres entitats locals existents: diputacions i consells comarcals, governs locals desplegats arreu del país, i altres entitats de caràcter voluntari, com ara l’Àrea Metropolitana de Barcelona en el territori d’aquesta conurbació i les mancomunitats allà on n’hi hagi.

No obstant això, en general la ciutadania no és conscient que amb el seu vot també està escollint els representants polítics a aquestes entitats locals. La causa d’aquest desconeixement és que els governs locals esmentats són òrgans d’elecció indirecta, ja que la seva composició política s’estableix a partir dels resultats de les eleccions municipals. Així, tant en el cas de les diputacions com dels consells comarcals està establert un sistema que regula els representats que hi pot tenir cada partit en funció del nombre de regidors i vots obtinguts a nivell municipal. En el cas de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i de les mancomunitats la seva composició política s’estableix en les respectives normes de creació.

Aquest sistema d’elecció indirecta comporta, doncs, que les eleccions a aquests altres governs locals de caràcter supramunicipal resultin poc visibles per al ciutadà, i això no és bo des d’un punt de vista democràtic, ja que es fa més difícil que la ciutadania exigeixi rendició de comptes i transparència a aquestes entitats.

Aquests dies hem vist que tots els governs municipals justificaven les seves accions al llarg de la legislatura, és a dir, retien comptes als votants dels seus municipis de l’acció de govern portada a terme en el municipi i intentaven també alhora ser transparents. ¿Algú recorda si durant aquesta campanya ha sentit algun diputat provincial o membre d’un consell comarcal justificant les polítiques provincials o comarcals? ¿Qui sap què fan les diputacions i els consells comarcals? ¿Els ciutadans els demanen comptes pels serveis que presten?

Algú pot dir que la font principal d’ingressos d’aquests governs no són els impostos, sinó les transferències que reben de nivells superiors d’administració i que, per tant, si no disposen de poder tributari no és tan necessari retre comptes als ciutadans i el problema anterior de falta d’informació i d’exigència de bona gestió es minimitza. Això no obstant, també és rellevant que rendeixin comptes dels recursos que gestionen. En termes globals el seu pressupost no té la mateixa importància quantitativa que el dels ajuntaments, però no s’ha de menystenir. El 2014 el pressupost de les quatre diputacions catalanes suposava al voltant dels 1.000 milions d’euros, el dels consells comarcals uns 400 milions i el de l’Àrea Metropolitana de Barcelona uns 600 milions més, enfront d’uns 8.000 milions del conjunt d’ajuntaments catalans.

¿Com es gasten aquests diners? Per exemple, les diputacions catalanes van dedicar aproximadament un 12% dels 1.000 milions a la funció de recaptar els tributs municipals, un 9% a cultura, un 7% a infraestructures, un 6% a educació i un altre 6% a serveis socials i promoció social. Pel que fa als consells comarcals, dels 400 milions, un 23% es van destinar a educació (transport i menjador escolars), un altre 23% a serveis relacionats amb el benestar comunitari, com recollida i tractament de residus, i un 15% a serveis socials i promoció social. Finalment, l’Àrea Metropolitana de Barcelona dedica uns dos terços dels seus recursos a transport i a actuacions de gestió de residus.

També cal dir que al ciutadà li costa identificar els serveis que presten aquestes entitats perquè en molts casos es proveeixen en col·laboració amb els ajuntaments o a través seu i, per tant, sembla que el prestatari sigui únicament el govern municipal. Així, molts equipaments municipals es construeixen amb l’ajut de les diputacions, que transfereixen al municipi una part dels recursos, però aquesta aportació queda amagada al ciutadà. Tot això també ocasiona que els rèdits polítics d’aquestes actuacions dels governs provincials se’ls atribueixin íntegrament els governs municipals, i aquest fenomen té lloc siguin o no del mateix color polític.

Així doncs, s’hauria de procurar que el ciutadà pogués visualitzar al màxim l’actuació dels governs supramunicipals esmentats, donant-li informació i fent una gestió transparent. D’altra banda, a Catalunya l’administració provincial sempre s’ha considerat una imposició. En el seu lloc, la llei 30/2010, aprovada pel Parlament de Catalunya, preveu la creació de 7 vegueries. En una possible Catalunya estat les vegueries haurien de ser els governs que subministressin els serveis que la Generalitat descentralitzés. Ara bé, la mateixa llei preveu l’elecció indirecta dels consellers de vegueria a partir dels resultats de les eleccions municipals. Aquest fet podria ser un inconvenient si es volguessin potenciar les vegueries com a institucions que subministressin competències que impliquessin un volum important de despesa pública. Arguments democràtics i d’una millor rendició de comptes aconsellarien que els representants polítics a les vegueries fossin elegits per elecció directa. Per tant, aquest seria un aspecte a canviar en el futur.