A les teves sabates
La mare poc sociable saluda les mares molt sociables, que interrompen el xerroteig, tan animat, per tornar-li una salutació polida. Però de seguida continuen allà on eren: “Doncs va! Dissabte ho cremem tot!”, fa l’una. “Dissabte, no respondo de mí”, contesta l’altra, que, tot seguit, fa un petó al coll de la seva filla: “Eh, cari? La mami cantarà Despacito”. La mare poc sociable fa un somriure que vol que es noti que és de circumstàncies. Ella no és d’aquestes. Però se les mira i pensa que li agradaria ser-ho. Tan despreocupades. Amb aquestes vides de parella tan confortables, marits bromistes i talladors de gespa, protagonistes d’una innocent guerra de sexes. Els canviaria el lloc. Elles, però, també se la miren. També voldrien ser ella. Tan poc convencional, tan seriosa, tan sorruda. Tan per damunt de modes. Tan serena. Amb una timidesa tan honorable.
L’home casat escolta l’home solter, que corre amb ell per la muntanya. Sent com li explica que Tinder és un desastre, que la “xurri” amb qui va quedar ahir era ben boja, que està cansat de només cardar i que voldria una família. Voldria ser ell, l’home casat, que dissabte té un sopar de matrimonis. Cantaran Despacito, s’emborratxaran dolçament. Criticaran els altres, s’excitaran, i faran l’amor mig de broma. L’endemà, croissants per a la família. Però l’home casat pensa que voldria ser l’home solter. Lliure, amb una moto, amb una agenda plena de noms. Amigues amb roba interior sempre a punt. Eternament sopar.
L’unionista es mira la separatista. Tan contenta, plena d’esperança. Rient, esperant, dubtant, sentint-se part d’un tot. Voldria ser ella. Però ella es mira l’unionista. Ferm, segur, amb la llei al costat. No esperant res, perquè no desitja res del que no té. Esperant que tot vagi malament per reconduir les coses i per dir “Jo ja ho deia”. Voldria ser ell.
I jo et miro a tu per un instant. I tu em mires a mi.
