Amorrada a la pilona

Fa dies que parlem, pel reportatge de Ricard Cugat i Carlos Márquez Daniel, de les escenes sexuals i escatològiques de la Vila Olímpica de Barcelona. Diguem que hi ha éssers (humans) que defequen, fel·len o són fel·lats i s’emborratxen a la via pública (no sempre per aquest ordre).

Davant de l’evidència, l’Ajuntament ha pres mesures. Al carrer més promiscu hi “instal·laran una pilona per impedir l’accés de vehicles, excepte els dels veïns”. També “canviaran l’enllumenat, ja que s’ha constatat que no era adequat en alguns llocs” i “regaran els carrers de matinada”. També “augmentarà el patrullatge a peu dels agents”.

Vejam. Regar de matinada pot arreglar les coses fins a la matinada següent. Instal·lar-hi una pilona funcionaria només si els fel·ladors, defecadors i bevedors en sèrie, quan la veiessin, comprenguessin que per allà no hi podien passar i, esmaperduts, se n’anessin al carrer Balmes. Les patrulles (a peu) no em semblen gaire eficaces si el que fan és anar a dialogar amb els infractors en lloc de clavar-los un cop de porra que els faci empassar de cop allò que tinguin a la boca.

Això de l’enllumenat, en canvi, em sembla contraproduent. Els éssers humans que, en trio amistós o orgia harmoniosa, fel·len i són fel·lats en un parterre (ple d’excrements) no desisteixen del comportament perquè hi hagi més llum al carrer. Al contrari. La mena d’ésser que ofereix el cos i el cor enmig del carrer Moscou no s’inhibeix per uns quants watts de més. No és dels que ho fan amb el llum apagat.

Per això jo proposo que el consistori parli amb Juani de Lucía, la mestressa del Bagdad. Es tractaria de treure’n uns rèdits, de l’espectacle. Que ella els donés quatre instruccions i quatre tangues. L’Ajuntament hauria de posar cadires de pinça, d’aquelles que posa per als concerts a la plaça del Rei, al costat de la pilona, per al públic. I la música podria ser la mateixa del Piromusical, que, com sabeu, quadra amb qualsevol ritme.