24/10/2016

L’atleta de la cadira

2 min

Me l’he trobat en moltes curses. És un home fibrat i rialler. Mou les mans, com si fes servir un manubri, i d’aquesta manera acciona el mecanisme que fa avançar la cadira de rodes, que és una cadira de rodes especial, preparada per a l’esport. Abans de la sortida, quan ja ens hem situat al calaix, sempre diu: “Pas!” o algun “Perdoni”, perquè les cadires de rodes surten de davant de tot. Llavors els corredors, que fan saltirons, impacients per començar, s’aparten amb un somriure sobtat i franc. I ell diu: “Gràcies, bona cursa”.

Diumenge fèiem la mitja marató de Sant Cugat i el vaig veure mentre ja corríem. El tenia a davant, a uns minuts. Aquest any van canviar el recorregut i hi havia moltes pujades. Jo només el veia d’esquena, però me l’imaginava patint i suant. Tothom que l’avançava li xocava la mà i els del públic l’aplaudien. Perquè el públic de les curses sempre és molt amable. Mai hi falta el pare amb el cotxet de dos bessons i el cartell “Ànims, mama”, el senyor que se sent entrenador i va dient als corredors, amb veu autoritària i freda: “Vas bé, vas bé, tira, no afluixis”, les dones que només animen les dones (“Ei, noies, molt bé, noies al poder”) i les iaies que volen travessar tant sí com no. Vaig posar-me al seu costat i vam intercanviar quatre paraules, esbufegant. Que si això sembla una cursa de muntanya, que encara falta la pujada del golf... I llavors va passar una cosa molt divertida. Va venir una baixada i ell va exclamar, molt fort, eufòric: “Ara sí que m’agrada! Ara!” I s’hi va llançar, a tota màquina avançant-nos a tots. Devia ser el quilòmetre vuit, encara en faltaven uns quants, però tots els que érem allà ens vam posar a riure. “No hi ha dret!”, cridàvem en broma. Després d’allò, a la meta ens vam saludar com si fóssim amics. I en certa manera ho érem.

stats