Boletus Go!
Diuen els bombers, en una roda de premsa que han fet a Berga, que “el nombre de boletaires que ha calgut rescatar enguany a les comarques del Berguedà, la Cerdanya, Osona, el Pallars Jussà, el Ripollès i el Solsonès és preocupant”. Només en 10 dies, 17 actuacions. Moltes més que l’any passat (i només hem començat la temporada). Diu que són “persones grans” sobretot “de ciutat”.
No s’acabaria d’entendre com és que els que van al bosc es perden tant si no fos perquè són boletaires. Mentre el món embogeix amb el Pokémon Go, els catalans, sempre alternatius, embogim amb el Boletus Go. Servidora ha subornat un pare de l’escola que sap un lloc “que no sap ningú” per ser convidada a la recerca. Per aconseguir bitllet en aquest viatge (que segurament hauré de fer amb els ulls embenats), m’he fet trobadissa tota la setmana i he expressat el desig d’anar a berenar quan calgui.
És a dir: el boletaire català et pot explicar que té un amant, que no declara l’IVA del fuster i que quan agafa el tren paga només una zona i no dues perquè fa la trampa de baixar a Muntaner. Però no et dirà mai dels mais on va a buscar bolets. Per tant, si surt a buscar-ne, surt cada cop a llocs més recòndits. I per no ser localitzat per les àvides persones boletaires que l’estimen, no s’emporta el telèfon i aparca el cotxe en un indret amagat i difícil de localitzar. Si ve a tomb, el camufla amb quatre branques d’alzina. Quan busca bolets no coneix ni sa mare i no cal dir que és l’únic cop a l’any que s’oblida de l’hora de dinar.
Com que la bóta sí que se l’emporta, no triga a defallir i desorientar-se. Però no troba el cotxe, de tan ben amagat que l’ha deixat, i no pot trucar a ningú perquè no duu telèfon. No cal dir que no ha dit on anava. L’única solució, doncs, per part de la família, és trucar als bombers.
