La campanya del no

La campanya del no és el rei Felip inaugurant això que en diuen “l’any judicial” amb tots els jutges, carregats de punyetes (literalment, que no s’ofengui ningú), entre els quals ni una sola tia. Ni una. I no és estrany, esclar, perquè el rei Felip basa el seu poder en el fet que és un home. El cap de l’estat espanyol té avantatges laborals pel fet de no ser dona.

La campanya del no promet Rodalies que no funcionen, peatges i un aeroport amb cues. Guàrdies civils que hi van en autocar cantant “Que viva España” per solucionar-les. Soraya Sáenz de Santamaría venint de tant en tant a la Delegació del govern espanyol, com Fray Junípero Serra camí de Sierra Gorda. Que et diguin nazi, nord-coreà, jihadista i -no tantes vegades, però- franquista. La campanya del no ofereix, com a producte estrella, el monolingüisme, i com a líder Mariano Rajoy, sempre amb l’ajut frondós d’Albert Rivera. La campanya del no ofereix dèficit fiscal, ofereix un Tribunal Constitucional que treballa només per a tu i que fot enlaire lleis com la de la pobresa energètica amb l’argument que “això seria discriminatori per als pobres de la resta de l’Estat”. La campanya del no et proposa un corredor mediterrani que, ves per on, passa per Madrid, una idea tan engrescadora com que el corredor atlàntic passés per Borriana. La campanya del no et garanteix que els Mossos d’Esquadra no siguin a l’Europol. I que si el Govern obre delegacions a l’estranger per fer rutllar l’economia (vendre llibres, oli, vi o pomes) te les facin tancar. La campanya del no és que el partit que va dur-te a la Guerra de l’Iraq continuï fent la gara-gara al rei, fill del rei que va col·locar Francisco Franco. La campanya del no és que la caixa de les pensions tingui més teranyines que l’habitació de la Lila del Super3. La campanya del no és just això que tens ara.