‘Catxit’

Quan et diuen que “Catalunya sempre ha sigut profundament europeista”, el que potser t’estan dient és que, com que Catalunya no té estat, sempre hem preferit mirar a França que mirar a Espanya. Les generacions anteriors a la meva -quan un bitllet d’avió encara era un luxe- associaven França al desenvolupament i Espanya al subdesenvolupament. La frontera de França és molt a prop. Madrid o Càceres, lluny (la xarxa viària espanyola, tan centralista, tampoc hi ha ajudat). Potser els nòrdics, poc efusius com nosaltres, ens semblen més propers que els extremenys.

Però una cosa és ser europeista i l’altra ser europeu. Sempre he vist el Brexit amb comprensió, tranquil·litat i enveja. Entenc que per als espanyols sigui important ser a Europa i que per als britànics (amb una moneda pròpia, aigua que els envolta i els volants a la dreta) no. Per a Espanya ser europeu és anar a viure a un bloc que té piscina comunitària i poder dir “Tinc piscina”.

Per als anglesos (els escocesos i els irlandesos no són anglesos) anar a viure al bloc és haver de compartir una piscina, quan a la segona residència ja en tenen una de pròpia, i perdoneu la metàfora. Ens emmirallem en els Estats Units. Però els Estats Units -i això és molt important- se senten part de la “mateixa” nació. Tenen la “mateixa” llengua. A Europa -ho deia l’altre dia en Sáez- Xipre té dret a llengua oficial, però Catalunya no. A Europa no hi caben els refugiats. Per a què la volem, excepte per acatar ordres d’Espanya, que acata ordres d’Alemanya? Cap analista l’ha encertada. La por -quan no hi ha un Fernández Díaz fent guerra bruta- no funciona. Cau la borsa? Potser es recuperarà. I hi seguirà havent lliga de futbol europeu. Se’n sortiran ells i Europa se n’haurà de sortir, tot i que ara hagin marxat els veïns del dúplex i la derrama de l’ascensor sigui més cara per als altres.