El Dia Sense Clixés

Després de l’èxit d’ahir del Dia Sense Cotxes, jo proposaria que l’ONU posés en marxa, per a Catalunya, el Dia Sense Clixés (DSC). Es tractaria de fer un sol dia en què polítics i acòlits deixessin de parlar de la manera refistolada, rebuscada, elevada i ciclostilada amb què parlen habitualment. M’inspiro en les paraules de Janet Sanz, que, l’altre dia, en explicar-nos les bondats de la Superilla, va parlar del “tema semafòric” per referir-se a allò que abans se’n deien “semàfors”. Em va encantar.

Si durant el Dia Sense Clixés, doncs, els polítics volen parlar-nos de les mides d’un espai, no ens parlaran del seu “perimetratge” ni del seu “espai perimètric”. El verb interpel·lar estarà prohibit a menys que parlem d’algú de raça humana que s’adreci a algú altre també de raça humana.

Per tant, no direm que una estàtua ens “interpel·la”, ni podrem afirmar que ens sentim “interpel·lats” per una “acció veïnal”. Amb tota la pena del meu cor, el Dia Sense Clixés ningú “s’empoderarà”. Si cal, prendrà el poder o si cal s’apoderarà d’alguna cosa. De la mateixa manera, no direm en tot el dia la paraula visibilització, ni tampoc, en conseqüència, invisibilizació.

No farem servir l’expressió taula si no ens referim al moble, apte per a diverses utilitats domèstiques, que solem tenir al menjador. Per tant, no parlarem d’una “taula d’emergència”, a menys que vulguem explicar que ens hem fabricat una taula improvisada i ràpidament. No direm, tampoc, “implementar” sinó “posar en marxa”, i encara menys si darrere d’aquesta paraula hi afegim l’expressió “mesures urgents”. Per compensar la síndrome d’abstinència que segurament patiran la majoria dels nostres dirigents, podran fer servir, durant tota la jornada, l’errònia i sempre soferta expressió: “És que no hi ha una altra...” Feliç diada a tothom.