Dòping psicològic
Llegeixo a la revista Runner’s World una notícia que, al seu torn, agafen de La Gazetta dello Sport i que ens pot anar bé ara que comença la temporada de curses atlètiques per tot Catalunya (començant per la Mercè d’aquest cap de setmana). Diu que el reglament de la Ravenna-Forli, que és una cursa de 30 quilòmetres amb vint anys d’història, prohibeix fer servir auriculars amb música. La raó, expliquen, és perquè això “millora psicològicament les condiciones del corredor”. Es veu que els organitzadors de la Marató de Nova York també ho consideren “dòping psicològic”.
No corro amb música perquè em seria impossible no portar el ritme amb el cos, però entenc molt bé que la música animi a l’hora de córrer. A les curses, quan et trobes el grup que toca en directe, sense voler corres més de pressa. Quan a la línia de sortida posen Eye of the tiger t’animes i tens ganes de sortir. La música crea o reforça estats d’ànim. És a dir, quan estàs trist no et poses música alegre per compensar-ho, sinó que et poses música trista que et faci de banda sonora, que et faci rabejar-t’hi i plorar més de gust. I al revés. Però això que diuen els organitzadors de la Ravenna-Forli i la Marató de Nova York és tota una altra cosa. Consideren la música dopatge, com ho seria, suposo, la cafeïna o qualsevol estimulant. I m’alegra molt, perquè em sembla la prova més fefaent de les bondats de la música. Si dopa en una cursa, ¿dopa també en un hospital, en una presó? ¿O és només que la música dopa en el cas concret de les curses, perquè quan corres tot el que fas (pensar, enraonar, mirar les coses) ho fas amb més intensitat? Suposo que sí. Parlo per experiència. I suposo també que, per tant, en un dia no gaire llunyà es prohibiran les mateixes curses, perquè una cursa és la cosa que més dòping psicològic provoca en una cursa. Excepte, potser, el porró de després.
