El discurs del rei

Llegint i escoltant el que dieu, companys periodistes, d’aquesta compareixença d’en Mariano Rajoy des de la Moncloa, com a acte de precampanya electoral, penso que us l’ha fotut ben fotuda. Que us ha enganyat. Que ho ha fet molt bé. Que els seus assessors són uns genis.

Dieu que aquesta gravació que ens brinda des del Palau de la Moncloa (i que és il·legal) està feta sense ganes, sense traça, sense esma. Que, com sempre, el personatge és un mediocre. Que canvia de càmera de manera rupestre, que no en sap, de fer-ho. Que ara mira aquí, que ara mira allà. I jo penso, en canvi, que la cosa està estudiada. Que l’hi han fet fer. Que està tot preparadíssim. I que quan dieu, escriviu, opineu, que no en sap, de parlar a la càmera, ell es deu estar descollonant.

Mariano Rajoy fa el discurs a dues càmeres. I que el faci a dues càmeres (ara miro al davant, ara segueixo mirant al davant però m’agafen de costat) li dóna un toc pesant, antic. Totalment d’acord. Però no us recorda res, aquest toc? Esclar que sí. Us recorda el discurs del rei. Sempre ens en riem, del discurs del rei. És a dues càmeres, també. Antic, rígid, poc àgil. Com el de Rajoy. Els realitzadors del programa han fet com els que roden anuncis de pastes de dents o de rentavaixelles que volen simular documentals amb gent “real”. Per simular-ho tallen el discurs del personatge i el munten després. Fan que el tall es noti. D’aquesta manera tens la idea de veritat, no pas de text après.

El discurs de Rajoy imita el discurs de Cap d’Any del monarca espanyol. La mateixa estètica, el mateix muntatge. La mateixa poca traça. Massa traça, en un discurs com aquest, seria sospitosa, seria “mediàtica”. No, no. Fem com ho faria el rei. Així us diem que Rajoy és el rei.