Gurus de la independència
Lluís Rabell, diputat de Catalunya Sí que es Pot, ha parlat al diari Libération (un nom adient) a propòsit de la independència: “Nosaltres ens creiem l’excepció, però no ens escaparem pas de la violència...” En el mateix article, Chantal Moll de Alba, de Ciutadans, hi deia: “Hi ha odi entre separatistes i unionistes, que tenen por de parlar”.
Jo diria que els independentistes tenim molt d’interès a escoltar unionistes (i encara que no en tinguéssim, els escoltaríem igual, perquè surten a tota hora per les televisions espanyoles). I diria que els unionistes, en canvi, no tenen gaire interès a escoltar independentistes (i encara que en tinguessin, no els escoltarien, perquè no surten en cap tele excepte TV3). La raó de tot això és lògica.
Si tu no vols que es voti, no té cap sentit que, en canvi, vulguis escoltar els que reclamen votar. En canvi, si ets dels que vols votar, el teu interès és convèncer unionistes, per tant, dialogar-hi. Els unionistes, que no volen que votem, no ens han de convèncer, ens han de distreure perquè no ho seguim demanant. Deu haver-hi unionistes a favor del referèndum, però no els hem vist enlloc. També hi ha, com sabeu, els que troben que el referèndum “només pot ser acordat”, que és com dir que estàs a favor del divorci sempre que l’altre te’l concedeixi. I qui dia passa, legislatura empeny.
És evident, doncs, que al grup dels unionistes -que no volen que se celebri un referèndum- ja els va bé l’excusa de la por i la violència. I és evident, esclar, que als altres, els que no poden celebrar com voldrien un referèndum, el que els importa és remarcar a tota hora la voluntat democràtica. Tothom explica la fira com li va o com li agradaria que anés. Jo puc dir que faig copes amb amics unionistes i l’única por que tenim és per veure qui paga. Una cosa és tenir por de parlar i una altra cosa és tenir por de deixar parlar. I que aquí enmig en Rabell pronostiqui que no ens escaparem de la violència resulta un pèl violent.
