La teva mare
La teva mare s’ha aturat a l’estació i ha dubtat si entrar o no entrar al bar. I just quan decidia que sí ha alçat els ulls i ha descobert una coneguda. “Hola! Tu també?” I s’han fet dos petons. L’altra ha fet que sí, avergonyida. “Sí, sí, jo també...” Llavors totes dues han vist que al costat de la parada de l’autobús hi havia el pare del Víctor Clupés. “Hola, hola!”, ha rigut l’home, com si l’haguessin enxampat fent una malifeta. Duia la bicicleta Brompton, plegada, i una motxilla. Elles també han rigut. I just en aquell moment una dona, tota atrafegada, ha sortit de dins de l’estació. “Ei! -ha cridat molt sorpresa-. Que havíeu quedat? Em pensava que només se m’hauria acudit a mi! Em pensava que l’única friqui era jo”.
Han fet una rotllana, allà enmig de la plaça. “Ui si ens descobreixen!”, ha exclamat la teva mare. “El meu em mata! -ha contestat l’home-. A mi em va dir: «Papa, no facis la fricada d’acompanyar-me fins a la porta de l’insti que seràs l’únic, eh?»”. I totes riuen i fan senyals amb el dit índex. La senyora que dubtava sobre si entrar o no entrar al bar proposa: “Fem un cafè, doncs?” I tots s’asseuen en una de les taules de la terrassa. “És que encara són petits...”, sospira l’home. “El meu és un nen, encara... Al final hem pactat que l’acompanyo fins aquí. És que les vostres filles semblen més madures”. Les dones han protestat: “La meva Rut -s’ha queixat una d’elles- està molt gran però encara és una nena i és molt despistada”.
Llavors la teva mare ha dit: “Si anem a mirar si ja han entrat, ens veuran?” I els altres han arquejat les celles per expressar aprovació. “Potser si hi vaig jo, que no em tenen tan vist i faig com si passés amb la bicicleta...”, diu el senyor. I la teva mare ha exclamat: “Ai, sí, si ens fessis el favor... Només és mirar que hagin entrat. Quan surtin jo passaré amb el cotxe, com si anés a comprar, només per assegurar-me que agafen l’autobús correcte. Perquè és que són capaços de...” I tots els altres han fet que sí.
