L’últim tabú

El futbolista del Reial Madrid Kiko Casilla, nascut a Alcover, contestava a les preguntes de la roda de premsa posterior al partit. Com passa sovint, el periodista d’un mitjà en català li va fer una pregunta en català. Explico la mecànica d’aquesta manera d’actuar pensant en els lectors espanyols d’aquest diari, que, tot sovint, sense voler, apliquen una visió monolingüe i centrista -a les qüestions perifèriques.

Així doncs, deixeu-me dir que a Catalunya s’hi parla català. S’hi parlava català en temps de Felip V, de manera que ara, en temps de Felip VI, no deixarem de fer-ho. Els programes es fan en català. I és molt estrany que en un programa en català, un esportista catalanoparlant faci declaracions en castellà. Seria comparable, per entendre’ns, al fet que Antonio Muñoz Molina després d’una conferència sobre Cervantes a Nova York contestés a les preguntes d’un periodista de la Cadena SER en anglès (llengua que deu estimar i dominar). I si algú troba això il·lògic i, en canvi, lògic que Casilla no parli en català per a un mitjà català, aleshores el problema no és de concepte, sinó de supremacia. I no el puc arreglar jo sinó la teràpia.

Tenim que en Casilla, doncs, va demanar-li al cap de premsa del seu equip, el Reial Madrid: “¿En catalán?” I el cap de premsa va dir: “No, no, en español”. Casilla va somriure (un somriure tímid, potser avergonyit i pàrvul) i va acatar l’ordre. Diu que no li han prohibit parlar en català. Que en fem un gra massa. I estic segura que té raó, que no li han prohibit “explícitament” parlar en català. El que és curiós és que hagi de preguntar “¿En catalán?” I que quan li diguin el que ha de fer, ho faci. Perquè sí, perquè ningú pot ser un heroi tota l’estona. Preguntar “¿En catalán?” a Espanya és provocar. El català, a Espanya, s’ha convertit en un tabú. Exactament en un tabú. Una cosa lletja que val més no anomenar.