No marxarem a casa

No marxarem a casa, perquè si marxem a casa i acotem el cap el que ens espera és terrible. Això ho sap tothom. Com que, per tranquil·litzar-se la consciència, els amos d’Espanya repeteixen que els nostres sentiments no són “normals” ni “legítims” (els grans estem “abduïts” i els petits “adoctrinats”), farien el que calgués perquè no tornéssim a sortir de la cleda. Entrarien a sac a l’escola i als mitjans públics, als quals culpabilitzen de “la deriva” (allò de les males influències). Al Govern ja hi han entrat. Han detingut càrrecs. Ho escric perquè, algun dia, algú a les hemeroteques repassarà els diaris d’avui.

Com aquell pare que no vol (simplement no vol) “saber” que la filla és lesbiana i nega i nega i nega la realitat i prova de portar-la al psiquiatre (la nena no és “normal”) i de presentar-li pretendents, el govern d’Espanya i els seus psiquiatres afins de la premsa han negat i negat i negat el que som i el que volem ser i han expressat la mateixa idea: “Hay que españolizar a los niños catalanes”. Ens havien de tornar “normals”. És a dir: com ells.

Direu que no tots els catalans som al mateix cistell i tindreu raó. No hi ha unanimitat enlloc del món. Quan va caure el Mur de Berlín, us asseguro que hi havia gent que es va quedar a casa, perquè no el volia a terra. I a la Revolució dels Clavells. I a la Primavera Àrab. El que passa és que la CNN no ens els va ensenyar, aquests als quals ja els estava bé el que hi havia, simplement perquè es van quedar al sofà o a la tertúlia.

Fa anys que els que no volen que res canviï ho han tingut tot. Ara ens toca a nosaltres, els que volem que tot canviï. Ignorar-nos ja no pot ser, perquè no marxarem a casa i perquè, desenganyem-nos, els que no volen que res canviï tampoc no en sortiran.