25/10/2016

La qüestió, la qüestió, la qüestió...

2 min

Diu l’amic Enric Millo que “per primer cop a Catalunya la seva segona autoritat es troba investigada per desacatament i per desobeir el Tribunal Constitucional”, una situació que qualifica “d’extrema gravetat” i que “els catalans no es mereixen”. És per això que li demana a Carme Forcadell (la segona autoritat) que reflexioni “sobre la necessitat de retirar-se i dedicar el temps a preparar la defensa sense continuar al càrrec de la institució”.

En fi, reflexionem també nosaltres, perquè en aquesta cleda on ens trobem, vulguis que no, sempre s’acaba produint una transmigració corporal. Vull dir que (gairebé) tots som Carme Forcadell. ¿És “el primer cop a Catalunya”? Correcte. Fins ara havíem sigut bons minyons, però ja ho deia la meva iaia: “Si sempre em fas cas a mi seràs pura, sí, però també verge”. ¿La situació “és d’extrema gravetat”? Home, sí. Tot el que ens arriba del Tribunal Constitucional d’Espanya ho és. La llei de la pobresa energètica que van tenir els pebrots de tombar-nos, la de la igualtat entre homes i dones, que també van tombar, la de la prohibició de fer corrides de toros a Catalunya, la del fracking... ¿Es mereixen els catalans aquesta situació? Diu en Millo que no. I jo hi estic d’acord. No ens la mereixem. De cap de les maneres. No ens la mereixem si no és que convenen que el Parlament no serveix per a res i només el tenim per entretenir. Quina defensa vol que “prepari” la Forcadell? L’acusen de “desobeir” per haver “obeït” el Parlament. Ahir el rei i els seus súbdits lleials “abordaven” la “qüestió” catalana. Això som per als que no pateixen: una qüestió. Que fàcil que és considerar-nos una “qüestió” quan trepitges catifes en un palau i no pas cartrons en un caixer.

stats