Us enrecordeu de quan érem garrepes?
El fet que els polítics espanyols que s’havien de posar d’acord per governar i que no ho van aconseguir ara hagin intentat fer -sense aconseguir-ho, tampoc- una nova campanya electoral austera em fa pensar en aquells temps. El fet que el rei d’Espanya (que ho té tot pagat i no es presenta a les eleccions) manifesti, demani, emeti el desig que aquests polítics no gastin gaire en la nova escomesa em fa gràcia i també m’hi fa pensar.
¿Us enrecordeu de quan els catalans érem garrepes? Sí, sí. No fa tant, d’això. Abans de la crisi, abans del 2007, els catalans érem garrepes. Sempre. A Madrid tothom observava amb un somriure si pagaves o no, tothom et deia, de broma i provant d’imitar el teu accent, allò de “la pela és la pela” (amb ela geminada) i als especials de Cap d’Any del José Luis Moreno explicaven acudits de catalans gasius. Era una broma acceptada per tothom. Quan viatjaves per Espanya era el primer que senties. Tothom t’ho deia d’una manera o una altra. I figura que no et podies enfadar (casualment, els jueus també en són, de garrepes) perquè llavors et deien que no tenies sentit de l’humor.
Però va venir la crisi. I, a poc a poc, estalviar i no malbaratar ja estava ben vist. I aleshores, miraculosament, venturosament, vam deixar de ser garrepes. Abans no estalviar era “ser generós” i estalviar era “ser garrepa”. Ara no estalviar és “ser irresponsable” i estalviar és “desitjable”. La meva filla va néixer el 2007, l’any del porc daurat (als restaurants xinesos, quan em veien amb la panxa, em deien que era un any especial, de molta sort). És l’any de la crisi. Els de la seva generació no han conegut una altra cosa. I ells ja no han sentit que ens diuen garrepes. Ara ja no ens ho diuen. De cop, ho hem deixat de ser. Ara ens diuen nazis, nord-coreans... Però garrepes ja no. Ella no ho ha sentit mai.
