Publicitat
Publicitat

Les empreses globals són cosmopolites?

Sabem que amb la globalització anem més enllà de la internacionalització (intercanvis i relacions entre països o estats) o de la multinacionalització (estratègies de transferència i deslocalització de recursos a la recerca d'una productivitat i una rendibilitat superiors). Ara és usual parlar d'una transnacionalització de les relacions econòmiques, socials i polítiques. Els processos es desenvolupen a escala mundial i els actors que hi intervenen conceben i desenvolupen les seves línies d'actuació tenint com a referència el sistema mundial. Les interaccions i les interconnexions s'intensifiquen i, per tant, les interdependències també. En conseqüència, emergeix un nou model d'empresa que configura la seva estratègia en clau global. Per alguns, això representa el principi de la fi dels sistemes nacionals.

L'espai econòmic és ja un espai global i no nacional. La globalització la juguen empreses transnacionals, integrades en sistemes globals de grans companyies la lògica de les quals sovint és aliena als interessos nacionals. Juguen sota la bandera del capitalisme global. Ara bé, la geoeconomia mundial (la lluita per l'hegemonia econòmica en el món) no la disputen les empreses sinó les economies nacionals dels països més desenvolupats. Els estats nació continuen actuant sota la lògica del capitalisme nacional. En la disputa entre capitalisme global i capitalisme nacional alguns es plantegen si és preferible ser una companyia nacional o és millor ser una companyia no-nacional. Perquè, com mostrava E. Luttwak (1998), els estats geoeconòmicament actius fomenten les seves companyies i s'oposen, si no boicotegen, a les empreses rivals estrangeres. Les restriccions a les importacions, les subvencions a les exportacions, el finançament de projectes tecnològics competitius, la promoció d'infraestructures estratègiques per a l'economia, els aranzels, les barreres comercials ocultes, la llista interminable de requisits (sanitaris, de seguretat, d'etiquetatge, d'empaquetatge o reciclatge) són part de l'arsenal emprat pels estats en la batalla de la geoeconomia global.

Ara bé, la pregunta correcta que ens hem de fer no és si les empreses globals poden tenir més avantatges que les nacionals, sinó si poden aportar una resposta millor als problemes mundials. Que siguin els autèntics primers actors globals no vol pas dir necessàriament que tinguin també consciència global i assumeixin els problemes del món. Benjamin Barber, per exemple, s'ha referit amb el nom de McWorld al "cosmopolitisme tòxic dels mercats globals", i Richard Falk ens ha advertit contra els perills d'un globalisme dirigit pel mercat i fomentat per corporacions i bancs transnacionals així com per "especuladors de divises i capitalistes de casino".

És dubtós, doncs, ara per ara creure que el capitalisme global actuï sota una visió cosmopolita capaç de superar la defensa de la riquesa de les nacions per anar a parar a la defensa de la riquesa del món. Una empresa és un actor privat amb interessos preferentment privats. Sense vincles locals o nacionals es fa (encara més) difícil imaginar que l'empresa tingui un especial interès a promoure la riquesa del món.

Sabem que les identitats nacionals tenen algunes virtuts i també grans defectes. Però entre les seves virtuts hi ha la capacitat de vinculació comunitària, de compromís cívic que generen entre els membres d'un mateix col·lectiu. Les identitats nacionals són fonts formidables de sentit que afecten i mobilitzen individus i col·lectivitats i contribueixen a fer-los responsables davant els altres ciutadans. Ara, amb la globalització, el sentit de col·lectivitat s'eixampla i l'estat deixa de ser l'únic propietari de la patent del nosaltres . El problema és, com diu Timothy Garton Ash, que el nosaltres moral referit a tota la humanitat encara no és operatiu i ni tan sols sabem si mai ho podrà ser.

¿Són, doncs, les empreses globals les abanderades del cosmopolitisme? Potser sí. Però convé, per si de cas, no confondre la defensa d'una perspectiva universal amb la defensa d'un cosmopolitisme desenfadat o d'un globalisme banal de certes elits econòmiques, polítiques i culturals per a les quals la globalització comporta una certa pèrdua d'arrels i alliberar-se de tot suposat localisme. Aquestes elits, però, no és que s'hagin desempallegat de les molestes adherències de l'espai i el context nacionals (tal com sembla que desitgen), sinó que més aviat viuen en un arxipèlag mundial -anàvem a dir en una bombolla- fet d'aeroports, hotels i sales de reunions internacionals, que és l'àmbit que configura la seva experiència vital i les seves referències culturals.

Tenim problemes mundials, productes mundials i serveis mundials. També tenim algunes institucions mundials. Ens costa més tenir i sobretot mobilitzar-nos per identitats mundials. Les crides a la "ciutadania mundial" de Martha C. Nussbaum, a la "democràcia cosmopolita" de David Held o la defensa d'un "ordre mundial cosmopolita postnacional" d'Ulrich Beck són dignes d'elogi però ara com ara representen o una fantasia institucional o bé una utopia. En els inicis del plantejament eticopolític d'una nova era global, no hauríem de proposar-nos (o contribuir a proposar) si és més avantatjós per a les empreses ser nacionals o transnacionals, sinó sobretot com fer que les empreses afrontin de manera conscient els grans problemes glocals com a part de la seva agenda diària. Només així passaran de ser capitalistes globals a ciutadans globals .

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT