Les enquestes del CEO: una realitat incòmoda
Invariablement, quan es publiquen enquestes d'opinió hi ha a qui no li agraden els resultats i mira de matar el missatger tot estenent l'ombra del dubte sobre la solvència de l'estudi o la intencionalitat de qui l'ha fet. És cert que hi ha pràctiques en aquest sector que no n'afavoreixen la credibilitat, però tot sovint els atacs a les enquestes són infundats i responen més aviat a la impotència de qui els formula davant d'una realitat que no és com desitjaria. L'últim episodi el vam viure la setmana passada amb el Baròmetre de tardor del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO). Deuen ser els nervis preelectorals, perquè fet i fet els resultats no són gaire diferents dels d'altres enquestes, incloent-hi les publicades pels protagonistes d'algunes de les crítiques més irades. En aquesta ocasió els atacs van arribar al paroxisme amb el director d'un important diari de Barcelona estripant en directe els resultats de l'enquesta.
Un dels focus de la polèmica són les dades d'intenció de vot de l'enquesta. Com s'ha intentat explicar diverses vegades, els resultats publicats pel CEO no s'ajusten al que apunten altres estudis perquè la institució pública no fa estimacions de vot, sinó que presenta només la intenció directa de vot. I això només recull un segment determinat dels votants: els que ja tenen decidit el seu vot i estan disposats a declarar-lo a un enquestador. Per transformar la intenció de vot declarada a l'enquesta en una estimació plausible del resultat electoral cal aplicar a les dades un model estadístic que, en funció d'una sèrie de factors, estimi quin serà el vot dels que no l'han declarat a l'enquesta. És l'anomenada cuina de les enquestes.
¿Per què el CEO no fa aquesta estimació i, en canvi, presenta unes dades d'intenció directa de vot que tothom sap que no es correspondran amb els resultats electorals? Aquesta va ser una decisió política presa, precisament, per blindar el CEO de possibles crítiques: qualsevol estimació del vot es fa a partir d'hipòtesis i, sigui quin sigui el mètode triat, sempre podrà ser qüestionat. Amb la decisió de publicar només la intenció directa de vot es volia evitar repetir el cas del Centre d'Investigacions Sociològiques espanyol (CIS), que sí que aplica un model d'estimació de vot i, en conseqüència, acostuma a ser criticat per aquells que es consideren perjudicats per les enquestes. Amb un marge d'arbitrarietat tan gran, la sospita de biaix polític en les dades presentades és gairebé inevitable. I és que les enquestes no només reflecteixen la realitat, també contribueixen a transformar-la, perquè inflen o ensorren expectatives i poden influir en els resultats electorals.
Tanmateix, el problema fonamental en el cas del CIS no és el de fer l'estimació, sinó no fer públic el model emprat per fer-la. En altres paraules: el problema no és cuinar les dades, que és necessari si se'n vol derivar una previsió de resultats, sinó fer-ho a porta tancada. Avui dia els millors restaurants tenen les cuines obertes de bat a bat i tota la concurrència pot veure com es preparen els plats. La transparència no evitaria el debat sobre el model triat, però tallaria en sec les especulacions sobre la intencionalitat política, ja que si n'hi hagués seria evident a l'instant.
Segurament seria la millor alternativa per al CEO: atès que presentar només les dades d'intenció directa de vot contribueix a la confusió i no el deslliura de la crítica, seria raonable adoptar una opció de màxima transparència i presentar una estimació de vot fent públic el model emprat per calcular-la juntament amb les dades originals perquè tothom pogués replicar-lo i avaluar-lo.
Però el problema amb la credibilitat que es concedeix a les enquestes va més enllà de l'estimació de resultats electorals. Aquesta setmana hem sentit també com es posaven en dubte les dades sobre el suport a la independència. I passa sempre que hi ha resultats sensibles, contraintuïtius o contraris a la visió dominant. Certament, les enquestes no són perfectes, però les del CEO són molt millors que la majoria de les que es publiquen als mitjans de comunicació: per grandària i disseny de la mostra, pels controls de qualitat que fa la institució a les empreses que realitzen el treball de camp i pel disseny dels qüestionaris. Per descomptat, encara hi ha marge de millora, però hauria de ser, en qualsevol cas, a costa d'incrementar substancialment el cost dels estudis. Potser sí que el CEO podria optar per fer menys estudis i incrementar-ne la qualitat, però no deixa de resultar sorprenent que es posin en qüestió les seves enquestes per part de qui n'encarrega i en publica unes que es fan amb uns estàndards de qualitat molt inferiors.
