Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Tot enyorant Gabriel Galmés

Hi ha molts motius per lamentar la que va ser la mort prematura, aviat farà onze anys, del novel·lista Gabriel Galmés, però un d'ells, sens dubte, és el partit que el talent satíric de l'autor d' El rei de la selva podria traure de l'actual conjuntura catalana, valenciana i balear. Al panorama generalitzat de corrupció i de missatges confusionaris, de dirigents que un dia fan una proclama i l'endemà sostenen exactament la contrària, s'hi afegeixen constantment les situacions ridícules o moralment misèrrimes, aquelles que, en les societats una mica més ben articulades, donen peu a la millor literatura humorística, com la que Galmés va aportar a les lletres catalanes recents.

L'últim d'aquests episodis absurds l'han protagonitzat, tristament, els Mossos d'Esquadra, que per algun motiu han decidit que la millor manera de protestar contra les retallades que pateixen és abstenir-se d'usar en públic la llengua catalana i cantar el Viva España al president de la Generalitat, a veure si així rebenta. Tot i que s'ha d'afegir un detall important a la frase anterior: i és que qui ha pres aitals decisions no són els Mossos d'Esquadra en pes, sinó les plataformes sindicals que afirmen representar aquest cos. Com que es tracta de mesures particularment esperpèntiques i infantils val la pena subratllar qui les impulsa, ja sigui SPC o SME-CCOO, o qualssevol altres sigles mereixedores de més pena que glòria.

Que la policia d'un país pensi que una manera viable de protestar contra una retallada salarial (es tracta d'això, per molt que els il·lustres sindicalistes del cos vulguin fer pensar una altra cosa) sigui actuar en contra de la llengua d'aquest mateix país no és més que una astracanada i un exercici d'irresponsabilitat sense solta ni volta. Però ens posa damunt de la taula un parell de qüestions incòmodes: una, el perfil i el nivell de les persones que en aquest país tenen el coratge de posar-se al capdavant d'una cosa tan delicada com pot ser el sindicalisme (no només el dels cossos policials, sinó el sindicalisme en general). I dues, l'enèsima demostració que la llengua és, ara i aquí, una qüestió espinosa i problematitzada, exposada a les manipulacions dels desaprensius de torn.

No deixa de ser remarcable que, mentre que un sector rellevant del PP mallorquí troba en la defensa del català un argument favorable, un altre sector de la policia catalana el troba en l'actuació en contra de la llengua del país. Això només vol dir una cosa: que estem malalts, i que hem carregat els neulers de la nostra malaltia en la llengua que parlem. És un fet sense parangó arreu del món, i causa tanta llàstima que només se'ns acut exorcitzar-lo a través de l'humor. És per això que enyorem l'escriptura de Gabriel Galmés i que ens permetem de recomanar, com a vacuna contra tanta estultícia, la lectura del volum Vull una estàtua eqüestre , que recopila un munt d'articles de l'únic autor que coneixem que hauria sabut tractar aquestes inflacions d'estupidesa impune.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT