13/11/2011

Un epitafi patètic

3 min

Dels resultats de l'enquesta que el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) va fer pública l'anterior cap de setmana, la dada que m'ha semblat més impressionant no és la que atribueix al Partit Popular una intenció de vot gairebé 17 punts superior a la del PSOE, cosa que li donaria un avantatge de 74 escons. El que trobo de veres sensacional és que, després d'haver governat Espanya durant prop de vuit anys, d'haver pretès convertir-la en una potència internacional i, al mateix temps, dotar-la de la legislació més avançada d'Europa en matèria de moral i costums, José Luis Rodríguez Zapatero obtingui, entre tots els líders, la valoració més baixa: un 3,05. Gairebé un punt menys que, per exemple, Oriol Junqueras, flamant líder d'Esquerra Republicana (partit independentista català amb l'1,16 % dels vots a nivell estatal) i persona que es dedica a la política professional des de fa tot just dos anys i mig. Amb el benentès que la mostra del sondeig del CIS no estava limitada ni a Sant Vicenç dels Horts ni a Catalunya, sinó distribuïda per tot l'Estat.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Si prenem aquesta nota de 3,05, aquest suspens sense pal·liatius, com l'epitafi de la carrera política de Rodríguez Zapatero, la meva personal impressió és que es tracta d'un epitafi dur, però no injust. El lleonès, afavorit en el seu inopinat desembarcament al govern, el 2004, per la imatge de ser l'anti-Aznar -si aquest era d'un proamericanisme servil, ZP era d'un antiamericanisme àdhuc maleducat; si el primer renyava, el segon somreia; si l'un encarnava el castellanisme adust, l'altre recitava l'"apoyaré el Estatuto que salga…"-, va cavalcar durant un parell d'anys sobre l'alleujament de milions d'espanyols per haver perdut de vista el jugador de dòmino de Quintanilla de Onésimo i tota la seva caterva d'Acebes, Zaplana, Mayor Oreja i companyia.

Molt aviat, però, es va començar a veure que darrere el somriure, i la cella, i la retirada de les tropes de l'Iraq, no hi havia gaire més que improvisació, frivolitat, tacticisme i maniobres de curta volada. Pasqual Maragall i Artur Mas, cadascun a la seva manera, es van comptar entre les primeres víctimes polítiques de l'estil ZP. Un estil que, si ja era poc responsable en temps d'aparent bonança, esdevingué devastador amb l'arribada de la crisi.

En aquest sentit, trobo que els ciutadans enquestats pel CIS han estat benèvols. La nota de 3,05 encara em sembla massa alta quan l'alumne a valorar és el Rodríguez Zapatero que, el 2008, considerava la crisi econòmica una invenció dels seus adversaris polítics i, a fi de demostrar que l'economia espanyola estava pletòrica, va detreure dels recursos de l'Estat més de 6.000 milions d'euros per repartir-los entre els contribuents a raó de 400 euros per barba. El suspens hauria de ser més sever per al governant que, quan la recessió ja ensenyava les dents, desestimà per pur electoralisme (aleshores encara creia poder optar a un tercer mandat) introduir formes de copagament sanitari que ens haurien estalviat les retallades actuals.

El més terrible de la fi política de Zapatero, però, és que deixa als seus un llast molt pesant, un ròssec dificilíssim de superar, la millor expressió del qual la trobem en la campanya electoral que està fent el PSOE. Davant la impossibilitat d'exhibir l'obra de govern feta al llarg de les dues darreres legislatures -perquè la imatge desastrosa amb què ZP surt de la Moncloa ho faria contraproduent-, el partit socialista es veu obligat a fer una trista campanya de la por, tirant de les peces més arnades del seu guarda-roba argumental: la dreta, si guanya, reduirà les pensions, escapçarà el subsidi d'atur, deixarà morir els malalts als hospitals per manca d'atenció mèdica i retornarà les escoles públiques a les condicions de la postguerra, en benefici dels col·legis privats d'elit.

Quelcom semblant passa amb els protagonistes de la campanya. Com que, tot i la clamorosa escassetat de ministres al capdavant de les llistes, els principals candidats (Pérez Rubalcaba a Madrid, Carme Chacón a Barcelona, Leire Pajín a Alacant, José Blanco a Lugo…) són indissociables de la nefasta gestió de Zapatero, i la majoria dels altres mostren una grisor intensa, no hi ha hagut més remei que renovar cap endarrere. Exponents d'aquesta renovació retrospectiva són la investidura d'Alfonso Guerra com a cap de llista per Sevilla -per onzena vegada consecutiva!- i la irrupció de l'exvicepresident i del seu confrare Felipe González com les armes secretes del PSOE de cara a evitar una ensulsiada total. Armes que disparen amb pólvora del rei, a veure qui la diu més grossa: l'un, González, assegurant que ell treballa "vint vegades més" que Duran i Lleida; l'altre, Guerra, parlant d'una Barcelona cinc vegades més subsidiada (sic) que Andalusia. Per cert, ¿Carme Chacón li exigirà al vell Alfonso que es disculpi?

Un partit amb la història del PSOE es mereixia deixar el poder d'una manera més digna i menys patètica.

stats