Publicitat
Publicitat

Un esforç impossible

Ja podem dir que la frase més gastada durant aquest temps de crisi ha estat "Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats". El tòpic, que s'ha proclamat en infinits articles, és l'equivalent a les sirenes abans d'un bombardeig: quan se sent molt vol dir que ve una nova ràfega de retallades. I encara que sembli mentida, els campions mundials de viure per sobre de les possibilitats no hem estat nosaltres, sinó els soferts grecs, a qui la propaganda oficial els va castigar amb l'argumentari de l'excés just abans de collar-los amb les retallades. Fa dos anys vam començar a sentir que els grecs van estirar més el braç que la màniga, una altra expressió sobreusada, i que s'havien convertit en els reis de l'evasió fiscal. Va fer fortuna una llegenda urbana que explica que de les més de 30.000 piscines que es van descobrir a Atenes gràcies a Google Earth només se n'havien declarat una cinquantena. I amb l'argumentari muntat, va aparèixer la gran podadora. Els suposats plans de rescat es van anar superposant, un darrere l'altre, tots fracassats i tots incapaços de complir les expectatives de creixement que preveia la implacable troica.

Fins que ahir va arribar l'últim regal enverinat, de 130.000 milions d'euros, i tal com era previsible el caramel portava una sorpresa: es bloquejaran els diners per als creditors, un altre eufemisme per no dir que una quantitat important d'euros no arribaran mai al poble grec i es destinaran senzillament a autopagar-se el deute. Uns creditors que si bé és veritat que assumeixen una quitança de més del 50% no és menys cert que ja s'havien cuidat de transferir una part del risc al BCE. Quan tot s'ha esfondrat, hem descobert que al gran casino del capitalisme grec s'hi jugava amb les cartes marcades: poc risc i socialització parcial de les pèrdues.

I res d'aquesta tragèdia té a veure amb les xifres sinó amb les persones: Grècia té més d'un 40% de la població vivint al límit de la pobresa, una xifra pròpia ja d'un país subsaharià, i el que és pitjor, ningú és capaç de dir com ni quan començarà a sortir del forat on l'han llençat. El missatge que se'ls envia és esfereïdor i diu així: ni vosaltres ni els vostres fills teniu cap mena de futur. Tota aquesta gent que es passeja per Atenes amb un carro des del fons de l'abisme no tenien cap piscina ni vivien per sobre de cap possibilitat, però ara se'ns vol fer creure que ells també eren culpables. Merkel sap que demana al poble grec un esforç totalment impossible, un esforç que per cert no tindria mai el valor de demanar al poble alemany. Ningú recorda ja que va ser Papadimos, l'actual primer ministre, qui va ajudar a maquillar els comptes que han portat a la fallida actual: el que va causar la malaltia ve ara amb el remei, que per cert no ha votat absolutament ningú, i ho fa pagar als altres, a qui fa passar per culpables. És la jugada perfecta. Però, compte, que els grecs són pobres però no rucs. L'última tendència en geopolítica, aquí i allà, és proclamar que manifestar-se no serveix de res. ¿Algú ens pot explicar quina alternativa els queda?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT