Publicitat
Publicitat

Un espanyol de debò

Hi ha una vella cançó d'Alaska y Dinarama que Francisco Camps m'ha fet venir a la memòria. Es titula Un hombre de verdad , i la lletra començava així: " Sin dudar, iré a buscar / quiero encontrar, sí, / un hombre de verdad. / Me arrastraré, suplicaré, sí, / un hombre de verdad ". En ple bany de masses fervoroses, dominant com sempre aquella Plaça de Bous de València que tantes jornades de glòria li ha vist protagonitzar, Francisco Camps va tenir un arravatament líric i va vociferar que l'únic que li faltava (l'únic que li faltava a "aquest president", que és el formulisme que Camps utilitza per parlar de si mateix en tercera persona, com Duran i Lleida acostuma a parlar d'un misteriós "senyor Duran i Lleida" que no és altre que ell mateix) era "marcar el número de la Moncloa i que, a l'altre costat, s'hi posi un espanyol de debò". Un español de verdad , que és el que va dir en la versió original. Permetin-me la vanitat de recordar que aquesta columna va ser la primera en què vostès van poder llegir que el president valencià s'assembla cada dia més al Loco Carioco, fins i tot físicament.

Això no treu que les coses que diu no responguin a la realitat del seu partit i de la creixent massa social que representa, i que per tant siguin dignes de ser escoltades. Si Camps reclama que el proper inquilí de la Moncloa sigui un espanyol de debò, és perquè dóna per vist i comprovat que l'actual no ho és. I és que ser un espanyol de debò ( de verdad ) no és tan fàcil com pot semblar a primera vista, i no tothom té el que cal tenir per ser-ho. Sense anar més lluny, puc reportar el cas de dos amics meus que han descobert que, junts, fan un espanyol: cadascun per separat no (fins i tot els surten vel·leïtats catalanistes), però sumats, en canvi, es pot dir que fan un espanyol justet. Que tampoc seria apte per anar-se'n a viure a la Moncloa: allà, el que Camps desitja trobar-hi no és cap espanyolet de la punyeta sinó un espanyol-espanyol, un espanyolàs, com si diguéssim un tòtem de l'espanyolitat, com aquest toro d'Osborne que fa uns dies pintaven i despintaven per devers Montuïri.

La reclamació de Camps només té una pega, i és que alguns dels que la comparteixen segueixen pensant que l'espanyol més de debò que han vist al capdavant del partit que voten incondicionalment es diu José María Aznar. És gent que s'ha quedat a l'any dos mil, com els dirigents del PSC, que encara insisteixen a posar la difícil cara d'Aznar entre els seus reclams electorals. Però cal posar-se al dia, i naturalment tota aquella gernació que vibrava amb Camps l'altre dia a la Plaça de Bous acceptarà don Mariano com a mascota, o com a espanyol de debò. No en faltaria d'altra. A la Moncloa, un espanyol amb tots els ets i uts, i al carrer compte, que va ple d'immigrants que escampen malalties. Si això és el centredreta, déu n'hi do com està el centredreta. Me arrastraré, suplicaré, sí, / un hombre de verdad. / No sé qué hacer para encontrarlo, dónde buscar. / A veces pienso que no existe...

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT