Sóc espanyol i vull seguretat jurídica
Hola, em dic Sebastià Alzamora Martín i sóc espanyol de naixement. Tinc un document nacional d’identitat, altrament conegut com a DNI, que certifica la meva nacionalitat, tant si m’agrada com si no m’agrada. Al marge de les meves preferències, sóc un ciutadà espanyol, i, en conseqüència, pago els meus impostos en un país anomenat Espanya. Pago els meus tributs amb desgana, ho he d’admetre, no amb l’alegria fervorosa que voldrien Cristóbal Montoro, el Dr. Guindos o Mariano Rajoy. Al contrari, cada vegada que un euro meu se’n va a les arques públiques espanyoles reconec que sento una certa malenconia. I no perquè estigui en contra de pagar impostos: ben al contrari, sempre m’ha semblat raonable que entre tots els ciutadans contribuïm a sostenir el benestar comú, i que amb la participació de tots garantim no tan sols aquest benestar dins de la comunitat, sinó també, i sobretot, la protecció d’allò que en diem les capes més desafavorides de la nostra societat. Els pobres, per dir-ho d’una manera resumida.
Fins aquí tots d’acord, només faltaria. El problema (sempre hi ha un problema) és que m’assabento cada dia, per diversos mitjans de comunicació, que els meus impostos religiosament pagats no han servit precisament per afavorir els pobres, ni per ajudar l’educació, la sanitat ni els serveis bàsics. Contràriament a tot això, han servit perquè un senyor que es diu Luis Bárcenas hagi pogut practicar el seu esport preferit a les pistes d’esquí més cares d’Europa, abans o després d’haver dinat o sopat opíparament als restaurants més cars de diferents països. També sóc conscient que els meus impostos han servit per pagar el finançament d’unes determinades campanyes electorals i d’uns determinats partits polítics, que encara és l’hora que presentin públicament els seus números. I han servit també, els meus impostos, per sostenir un sistema financer basat en la usura i que li ha costat a la Unió Europea com a mínim cent mil milions d’euros. Un sistema financer que ens ha sortit, doncs, per un ull de la cara, i que fins i tot té l’ocurrència de dir que muntarà un psicodrama en cas que Catalunya proclami la seva independència, precisament perquè els fa patir la seva seguretat jurídica.
Em sembla excel·lent, però, si se’m permet, jo també pateixo per la meva, de seguretat jurídica. I no a causa d’una hipotètica independència de Catalunya, que ja veurem si s’acaba produint i com es resoldrà, sinó a causa del tracte que em donen els bancs espanyols a mi, que sóc un ciutadà espanyol d’ençà que vaig néixer i mal que em pesi. Ja entenc que el govern d’Espanya està sincerament preocupat pel procés que s’està produint a Catalunya, però fer saltar literalment la banca com hem vist aquests últims dies és directament una indecència. Sóc espanyol i vull seguretat jurídica.
