Es fa llarg esperar
Com cantava el Pau Riba i va cantar també la Maria del Mar Bonet, de vegades, esperar es fa tan llarg que pot arribar a fer-se insuportable. Em temo que és el que està passant últimament a la política catalana.
Divendres va fer dos mesos que la ciutadania catalana va emetre el seu vot i va deixar les coses prou clares: més d’un milió sis-cent mil vots a favor de Junts pel Sí i més de tres-cents mil sufragis a favor de la CUP. En total, dos milions de vots a favor de la independència de Catalunya, que és l’objectiu que comparteixen les dues formacions.
Ja n’hem parlat prou i massa. Junts pel Sí s’han posat del dret i de l’inrevés per facilitar la investidura presidencial d’Artur Mas, i no hi ha hagut manera. Ni a la primera votació al Parlament, ni a la segona, ni amb totes les negociacions imaginables, hagudes i per haver. El resultat és que Catalunya és un país amb un govern en funcions, sense activitat parlamentària de cap mena més enllà d’haver designat una presidenta del Parlament altament discutida pels partits espanyolistes, i que no es troba, per tant, en condicions d’afrontar els reptes que se li presenten, que són múltiples i extremadament difícils.
Aquest cap de setmana hi ha hagut una última oportunitat que tampoc no ha reeixit. Des de Manresa, on es varen escriure les famoses Bases, 1.254 persones erigides en la militància de la CUP han tornat a impugnar el mandat democràtic de dos milions de persones, i s’han quedat més tranquil·les que un pèsol. Insistim: fa dos mesos que Catalunya no té govern, i als cupaires se’ls posa molt malament que se’ls insinuï que això és culpa seva. Afirmen que això és sotmetre’ls a una pressió il·legítima. Es veu que hi ha 1.254 persones a Catalunya que confonen una pressió il·legítima amb el que dèiem, un mandat purament democràtic. Es veu que els fa molt feliços impedir la designació d’un president per a una legislatura transitòria de només divuit mesos, i per si de cas faltava algú també s’ha de sentir el senyor Lluís Rabell, de la formació Catalunya Sí que es Pot, o com s’hagi de dir, afirmant amb tota la patxorra que a ells no els va ni els ve, però que mentrestant es dediquen a reunir-se amb els sindicats i amb el que ells anomenen entitats socials, que tant han fet pel millorament del país, a part de cobrar les subvencions que els corresponen.
Molt bé i enhorabona a tots. La gent que de tota la vida ens hem dit d’esquerres i a més hem estat partidaris de les llibertats nacionals de Catalunya no sabem gaire on hem de mirar, perquè la sensació de ridícul i d’estar fent-li el joc a l’adversari ja comença a ser massa aclaparadora. Es fa llarg esperar, certament, però de vegades es fa insuportable. Si al mes de març hi ha de tornar a haver eleccions, no sé qui tindrà encara coratge d’acostar-se a les urnes.
