Publicitat
Publicitat

CADUCA ALS TRES MESOS

Fer esport

Isc de la fruiteria de Raquel amb dues bosses. Prop de la primera cantonada, dues senyores fumen i es conten -sembla- coses divertides. Una d'elles llança un paper a terra. Arribe, agafe el paper i m'encare amb elles:

-Senyores, en este poble hi ha papereres.

La que ha llançat el paper, emprenyada:

-No me he dado cuenta.

-Pues sí que es usted tonta.

Em reneguen cosa de no dir, però me'n vaig amb el paperet penjadet amb dos ditets. Vés a saber per on se l'havia passat, el paper, la senyora en qüestió (i qüestionada).

Vuit del matí, un dia entre setmana, mes d'agost. Vinc de comprar el diari i em trobe Molina, el senyor Molina, assegut en una mena de sofà de fusta que l'Ajuntament ha instal·lat a la nova plaça del poble. Molina, vuitanta anys, encara amb aquell aire d'home atractiu, de persona viscuda, amb la ironia sempre a punt, afilada. Està envoltat de tres o quatre jubilats potser cinc o sis anys més joves que ell, però amb posats de vells avorrits. Què fas, Molina?, li pregunte. Ja veus, em respon, ací de tertúlia amb estos folladors.

He tingut experiències amb persones que menteixen sistemàticament. És curiosa la reacció que tens davant d'aquesta gent; primer, t'emprenyen; després, els agafes afecte (un afecte misericordiós). Són fantasiosos i d'una intel·ligència normal, d'aquella d'anar per casa. És una espècie que he acabat interessant-me. M'ha interessat, sobretot, la naturalitat amb què inventen provisionalment, sobre la marxa, tot posant un aspecte que si no els conegueres t'ho creuries a ulls clucs. El problema és que quan conten alguna cosa de seguida penses el contrari o intentes esbrinar què busquen, què pretenen. Supose que en els moments de reflexió deuen sentir-se malament. A alguns he tingut la temptació d'advertir-los de l'error de romandre en l'àmbit de la mentida. A la fi, però, pense que s'inventen un món perquè els agradaria que fos com ells voldrien, però si l'assoliren el canviarien per continuar mentint, malgrat que, amb paraules de Montaigne (en la magnífica traducció de Vicent Alonso) "no és, doncs, sense raó que es diu que qui no se sent ja bastant ferm de memòria no hauria de ficar-se a mentider".

Contra el vici de la misèria, la virtut de robar.

Posem un nom qualsevol: Manel. Doncs bé, Manel arriba a casa després d'una jornada laboral dura. Es canvia el vestit d'empresari pel d'esport. Agafa la bicicleta. Pedaleja una estoneta. Crida un taxi, plega la bicicleta i dóna una adreça. En la direcció indicada l'espera una morena, pren un cafè, es dutxa i van al llit. Amb la bicicleta encara plegada torna a agafar un taxi, que el deixa a cinc quilòmetres de casa. Llavors puja i baixa els carrers amb un esforç digne del mític Indurain. Entra a casa suat, fatigat. Es dutxa, la dona li prepara el sopar i se'n va al llit (a descansar).

Estic content dels meus amics, però encara més dels meus enemics (Indro Montanelli).

Per agafar el tren a València he d'anar a Alfafar, poble que no diferenciaríeu del meu. Compartim fins i tot carrers, la meitat d'un, l'altra de l'altre. Així doncs, quan es produeix una avaria que nega d'aigua tot el carrer, la burocràcia retarda la reparació. Si quedes amb una persona per trobar-te a casa, li has de recalcar que pregunte pel carrer Pintor Sorolla de Sedaví. Si no ho fa, l'envien al Pintor Sorolla d'Alfafar. Un altre absurd, més aviat surrealista: una perruqueria pagava, segons el diari Levante-EMV , dues contribucions. El local és cantoner, amb la dissort que un costat cau al terme d'Alfafar i l'altre al de Sedaví. Em sembla que els dos consistoris es van reunir per rectificar la imbecil·litat. Si de mi depengués els regalaria els carrers compartits i fins i tot alguns indesitjables tot i que viuen tirant cap el centre.

Els pobles -els països- haurien de ser com els solars. Si molt convé, vens la part que no t'interessa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT