Un esprint cap a l’estat centaure
Fa un mes vaig dir que la qüestió clau en els atemptats de París era si hi respondríem amb més o menys democràcia, amb més o menys drets humans. Dilluns Pedro Sánchez i Mariano Rajoy em van esvair totes les incerteses firmant l’anomenat pacte antijihadista. La resposta d’Espanya als atemptats és una gravíssima retallada de drets i llibertats. Una retallada, tot s’ha de dir, que no fa sinó culminar, posar la tercera pota, a la llei de seguretat ciutadana, la famosa llei mordassa,que el PP va aprovar ara fa un mes en solitari -i que ja suposa per ella mateixa un retrocés històric en drets polítics- i a l’enduriment del Codi Penal.
Gravíssima per què? Doncs gravíssima perquè si ja era greu que es poguessin violar legalment els drets humans bàsics de certes persones quan un jutge els posava l’etiqueta terrorista, el que fa aquest pacte, lligant-se a la proposta de llei publicada dimecres al BOE, és ampliar de manera més que alarmant l’abast de l’etiqueta. Fins ara era fàcil mirar cap a una altra banda, o fins i tot fer broma, quan una incursió al Raval acabava en la detenció d’un comando Dixan. Però cada dia ho serà menys, perquè a partir d’ara això que s’anomena Acuerdo para afianzar la unidad -com a mínim el nom no enganya- ja permet que siguis terrorista sense que pertanyis a cap grup o organització. L’únic que importa és què et proposes; i si et proposes, per exemple, “subvertir l’ordre constitucional o desestabilitzar les institucions polítiques o les estructures econòmiques”, els teus drets com a ciutadà esdevenen automàticament paper mullat.
Ho deia l’altre dia el sindicalista basc Sabino Cuadra: amb aquest pacte -que fa del PSOE l’esperpent d’un esperpent- tots els insubmisos, tots els que jugant-se-la als inicis de la democràcia van propiciar la desaparició del servei militar obligatori, podrien ser tractats i jutjats com a terroristes. I no és cap paranoia que el moviment sobiranista noti al damunt la seva sinistra mirada inquisitiva.
Però, si mirem al món, el pacte és encara molt més que això: és, en versió celtibèrica, l’esprint desesperat d’un cert establishment per convertir l’Estat, abans que els hi arrabassin de les mans puixants populismes, en el que Loïc Wacquant anomena un estat centaure. Segons aquest sociòleg de Montpeller, és la mena d’estat a què aboquen les polítiques que s’han fet des dels anys 80 sota la coartada del neoliberalisme. Té un cap liberal, que deixa fer amb la màxima impunitat els pocs de dalt mentre s’enriqueixen; i un cos autoritari, que reprimeix cada vegada amb més duresa el malestar creixent dels molts de sota mentre s’empobreixen.
I és que, al final, qualsevol estat que doni per bones polítiques que no paren de fer créixer la desigualtat -i gosaria dir que ara mateix n’hi ha uns quants al món- està abocat a donar una resposta policial als problemes socials, a castigar -per aberrant que sembli- la pobresa que ell mateix propicia. I ofuscat en la defensa numantina d’uns privilegis cada cop més minoritaris, pot acabar confonent el terrorisme amb la marginació.
