Quan estàvem de festa
Una foto, publicada a la secció de Cultura del diari, mostrava el seu moment. Era la primera vegada que li lliuraven un premi. Ella -enquadrada en una pàgina imparell, a sota de la notícia d’un robatori d’un Kandinski que havia aconseguit més tros de pàgina que el seu èxit- considerava que feia anys que en mereixia algun, però els seus versos mai no havien estat els més votats. Cap jurat no havia apostat per ella. Cap ni un. I després de tants anys d’intentar-ho, havia arribat a sospitar que, a Noruega, això dels premis literaris era una martingala que es muntaven entre uns quants. Sempre hi havia un jove més punyent o un escriptor més consagrat o un poeta que tenia més padrins que no pas ella. Va arribar a pensar, i de fet ho va deixar anar entre línies en alguna conversa de club de lectura, que potser hi havia una conspiració en contra seva. “En tens proves?”, li van preguntar, i va haver d’encongir les espatlles.
Va fer la maleta, va conduir tota sola des de Sogndal fins a Oslo -vuit hores, quatre cafès, tres ferris- i va passar una nit a l’Hotel Terminus, a la vora del Concert Hall, on li donarien el premi. Al mateix moment que ella feia el discurs d’agraïment, Grigory Sokolov tocava a la sala gran. El públic s’havia engalanat per rendir-se als dits virtuosos del pianista. A ella, millor poeta de l’any gràcies a un poemari sobre el vent -i per això l’havia escrit en cursiva, amb les lletres vinclades per les ràfegues-, l’escoltaven una cinquantena de persones en una sala annexa. A la foto del diari, però, semblava que fossin menys. Amb el premi a la mà -una mena de Venus de bronze que ja sabia on col·locaria quan arribés a Sogndal- mirava la cara dels qui tenia al davant. Veia que part del públic semblava content que fos ella, precisament ella, qui hagués guanyat el premi. També veia l’admiració als ulls d’alguns assistents que s’havien assegut a les primeres files.
Mentre parlava, i no tenia cap pressa per acabar de cantar les lloances de la seva obra inquieta, irònica, impúdica, irreverent i irresistible, escrutava la cara dels qui havien anat a la cerimònia a contracor. Encara li agradava més adonar-se de les mirades d’enveja. Notava, del faristol estant, que n’hi havia que els recava que fos precisament ella, just quan havia complert els setanta, qui hagués guanyat el premi. Ja fos per la repercussió del guardó o per les 60.000 corones que va dir que invertiria en un viatge a Praga que tenia pendent. Aniria al barri de la Malá Strana per veure on havia nascut Jan Neruda, el seu referent. De cop i volta, en la penombra d’aquella sala annexa, va començar a veure les cares dels que no havien assistit a l’acte. Sense deixar d’enraonar d’ella, va passar llista. Primer va enumerar els que no havien vingut des de Sogndal. Després va comptar els qui pensava que eren els seus amics d’Oslo i que, pel que fos, no s’hi havien presentat. Potser perquè no n’eren tant. Al final va trobar que l’aplaudiment va ser massa curt.
Els diaris, l’endemà, van obrir la secció amb la notícia d’un robatori. S’havien estimat més un lladre que una creadora. I va pensar que s’havien tornat a equivocar. Tampoc no en tenia proves.
