Els exàmens (1932)
Els qui obliden com eren i com són els exàmens, encara poden mirar-los amb un bri de respecte. Però si hom recorda vivament el seu batxillerat o s'acosta a les noves generacions que el passen en la forma tradicional, no triga a convenir en la inutilitat de la tortura anual dels infants i de la tortura anual dels catedràtics.
La funció, gairebé física, de sedàs que hom els sol atribuir, tampoc no és certa. Tots hem vist com estudiants mancats del mínimum d'aptituds que semblaria exigible, ara caic, ara m'aixeco, arriben a la revàlida i obtenen el grau. Els suspensos han frenat llur carrera; no els han pas eliminat, tot assenyalant-los una via més adequada a llur intel·ligència.
Si cal -i jo crec que cal- restringir l'accés a les facultats i a les escoles politècniques, aquesta funció selectiva no es pot encomanar al Batxillerat tradicional, amb el seu rengle de tribunals i la seva barricada de llibres de text. Tribunals i llibres hauran amargat nombroses adolescències i no menys nombroses paternitats, però no hauran pas servit per formar un planter triat de metges, advocats, enginyers, arquitectes, etc.
[...] ¿No és un dels desiderata més agradables d'imaginar el d'una societat tan justa que pogués fer obligatori el batxillerat per a tots els ciutadans?
Però, tot pensant en la reforma del Batxillerat, se m'ocorre una objecció. Una objecció que em faig jo mateix pel gust de controlar el meu criteri. En comptes d'entestar-se a suprimir totalment els exàmens, ¿no fóra més assenyat d'intentar afinar-los i humanitzar-los? [...]
¿No fóra possible dignificar els exàmens? Reflexiono: evoco siluetes, temperaments, rutines... Difícil empresa! Impossible, potser. Es comprèn que els homes anhelosos d'una reforma profunda, com l'admirable doctor Estadella, director de l'Institut-Escola de la Generalitat, hi hagin renunciat convençuts que calia fer foc nou i esventar, abans que cap altra cosa, la noció de l'"assignatura" que s'engoleix en pocs mesos i es vomita en pocs minuts.
