Una experiència amb el delicte

Durant l'últim pont vaig ser víctima d'un robatori. Si tenim en compte que a Barcelona n'hi ha més de 200.000 a l'any, no és gens estrany que m'hagi tocat. La cosa va ser molt neta, amb el truc conegut en l'argot com a llaç libanès, que consisteix a manipular el caixer automàtic perquè s'empassi la targeta: ni et dóna els diners ni et torna la targeta. Aleshores la persona, atabalada, truca al telèfon que hi consta, que també està trucat. (Recomano a tothom que miri, abans de ficar la targeta, si el telèfon d'assistència comença per 902 i, si no, que busqui un altre caixer.) Doncs bé, el número fals el contesta una veu femenina molt catalana, que et va guiant perquè te'n vagis tranquil·la: et diu que anul·la la targeta, t'enreda perquè enmig d'un codi que et proporciona teclegis el teu número PIN, etcètera. Te'n vas, els còmplices treuen la targeta i et buiden el compte bancari. Me'l van deixar a zero. Mai l'he vist tan quadrat.

Un cop a casa, vaig voler confirmar l'anul·lació i vaig descobrir l'estafa. La Caixa, d'altra banda, va ser diligent i responsable i em va tornar els diners sense problemes. Aquí, però, comença el viacrucis. Diumenge mateix vaig intentar fer la denúncia a la comissaria central de les Corts, que és la del meu barri. Les deu de la nit: em van dir que no hi havia ningú per agafar la denúncia. M'ho van dir d'aquella manera que no et vénen ganes de discutir. No em van demanar quin caixer era, per anar-ho a mirar. Et sents una mica vexada, amb aquest tracte displicent: al cap i a la fi, te n'acaba de passar una de grossa! Total, que vaig haver d'anar-hi tres vegades, tres!, abans de poder formalitzar la denúncia, i els dos cops que el mosso de la porta em va rebotar, ho va fer amb un to tan antipàtic que vaig tenir la sensació que jo, víctima, molestava. Que el que volia era que ho deixés córrer. Després, el mosso que va prendre'n nota va ser simpàtic. Em va dir que aquell caixer l'havien manipulat sovint, almenys en els últims dos mesos. L'anècdota és preocupant. El poc interès dels Mossos per prevenir robatoris en aquell punt potser s'explica per la quantitat de punts que hi ha a Barcelona. No donarien l'abast. Per tant, que vagi passant, que si hi ha un cop de sort, o de no sé què, els enxamparan d'alguna manera. Em deia el mosso que, de tant en tant, cau una banda.

D'altra banda, el robatori, tan polit, no et deixa la sensació que Barcelona és una ciutat insegura a la manera de les ciutats insegures de debò, però comences a prendre precaucions: m'he vist més atenta als detalls, defugint carrers foscos, mirant enrere, protegint la bossa. Una certa sensació d'inseguretat, potser perquè ara sé que ningú vigila res.

Aquesta consciència és alienant i desagradable: et separa de la ciutat on vius, te la fa estranya. Alhora, endevines que, per al malfactor, la sensació simètrica és de pura impunitat. No hi ha millor estímul per al delicte que considerar que una xifra de 200.000 víctimes a l'any és "normal". Em deia un jutge que tota societat té un límit de delictes tolerables, i que mentre no s'arriba a aquest sostre, més val deixar fer.

La teoria és que ficar delinqüents menors a presó fa que elevin el grau del delicte quan surten. Si per fer estrebades vas a la cangrí, posats a fer atraques amb navalla i en treus més teca. Potser estem fregant el límit de tolerància. Els alcaldes socialistes ara han passat del discurs habitual ("és un fet puntual", "han disminuït els delictes", "és una ciutat segura") a reclamar mossos a dojo. Jordi Hereu els reclama de manera que sembla que el conseller Puig els hagi tret del carrer, no pas que hagi retallat el nombre de places convocades en les futures promocions! Té interès que l'esquerra assumeixi finalment que la seguretat és progressista, i que és part de la relació del ciutadà amb la ciutat. El tema els resulta molest perquè quan falla la seguretat, quan no hi és de manera generalitzada, vol dir que tampoc hi és la cohesió social ni l'empara que els ajuntaments proclamen com a veritat absoluta. Una cosa va amb l'altra. La inseguretat va de bracet de la pobresa, de les situacions extremes, màfies a part.

Almenys a Barcelona -en altres ciutats no ho sé- la impressió és que l'Ajuntament té cura de les situacions intermèdies, que ajuda aquells que encara estan en el sistema, però que si te'n despenges, et quedes sol. O de la mà de Càritas. Aquest és el primer problema: hi ha pobresa i hi ha misèria, i no és el mateix un cas que l'altre. Després, tinc la sensació que el tema no és tant de la quantitat de mossos sinó d'organització, com, d'altra banda, diuen els metges que passa amb el sistema sanitari. I que la indolència també respon a la impotència de la justícia per afrontar el que està passant. I que hi ha més burocràcia que eficàcia. I que després de trenta anys de viure al barri, potser ja és hora, senyor Hereu, que vegi un guàrdia urbà caminant pel carrer i mirant què hi passa. O una parella de mossos, senyor Puig, que no estiguin prenent un cafè a la cantonada, sinó controlant que els caixers no estan trucats.