16/12/2014

Una explicació del desacord

4 min

En general no m’ha interessat gaire seguir les últimes gesticulacions que els partits sobiranistes catalans han fet en les seves controvèrsies i en els seus posicionaments del dia a dia. Fins avui, m’ha semblat que l’acord per un nou reencaix o un desencaix pautat només podia venir de la pressió de fora, dels creditors internacionals, que subjuguessin la rígida posició de l’Estat a entendre la desafecció catalana. Certament, per això -crec- ha estat sempre més notori el que assolia l’empenta de la societat civil en manifestacions ciutadanes que no les petites misèries partidistes, tot i comprendre-les i, fins i tot, respectar-les. Aquesta eclosió ciutadana en certa mesura s’ha reflectit ja en editorials de bona part de la premsa internacional, i ha fet que ja es conegui el problema català. Les mobilitzacions i pronunciaments de la societat civil en aquest sentit, fetes de manera educada i lliure, han estat decisives.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La part i la contrapart. El gruix sobiranista s’ha constituït colze a colze per part dels sobiranistes secessionistes i dels sobiranistes “tercera via” intel·ligents (aquells que saben que només mostrant múscul amb els secessionistes poden assolir el seu objectiu). L’efecte de tot plegat ha estat impressionant, inesperat per a molts i il·lusionant per als partidaris de la independència. Per als partidaris de la tercera via, però, el resultat és de desil·lusió, ja que la realitat no justifica de moment l’estratègia seguida. El seu fruit encara no apareix: l’Estat, amb la seva posició inalterada, posa en perill l’economia i la mateixa estabilitat democràtica.

Avaluació de la situació. En aquest context s’observen dues posicions. D’una banda, la d’aquells que pensen que abandonar ara té més costos que els que els pot suposar, encara avui, tirar endavant. Això sí, sense descartar la renúncia al què de la qüestió en un punt de no retorn, un escenari que es preveu però al qual es creu que encara no s’ha arribat, i en relació al qual es valora també com arribar-hi, abans de donar-lo per bo. D’altra banda, és remarcable la posició d’aquells per als quals ja no hi ha aturada possible, i que creuen que el que cal avaluar són només els escenaris que poden tirar-se endavant cap a la secessió. La preocupació pel què no existeix, només en tenen pel com. Els partidaris de la primera posició minimitzen el risc d’una avaluació de costos-beneficis desfavorable de dues maneres: primer, amb una llista única, que amagui realitats internes, per bé que enfortint la realitat externa (la pressió internacional per a la negociació) gràcies al fet que, amb la llei d’Hondt, un assolible 40% del vot en unes eleccions referendàries donaria la majoria a la llista única i obriria, discrecionalment i des del Parlament, la porta a una declaració unilateral d’independència. L’esglaonament de la primera elecció, no més tard del març, i el suposat referèndum d’un any i mig després donaria encara opcions al reencaix. Mentrestant, guanyaria així credibilitat l’amenaça de la declaració unilateral d’independència i s’esperaria que els mercats imposessin encara més el seny que no mostra encara el govern de l’Estat. Un fort impuls per a la nau que va cap a Ítaca, si més no cap al port de concòrdia que desitja l’economia i un diner naturalment poruc -no cap al port de la independència-. Si el govern de l’Estat reaccionés amb una simple proposta que com a mínim sostragués Catalunya de la multilateralitat política amb la resta de les comunitats autònomes mitjançant algun reconeixement asimètric, previsiblement el bloc sobiranista es trencaria per la part no secessionista. Alguns d’aquests s’agafarien ja avui a un ferro roent per evitar veure’s abocats a una independència que no descarten -amb la boca petita , perquè no la desitgen- si l’Estat no reconeix que “Catalunya no és la Rioja”. Si la proposta contra la secessió emergeix i surt elegida (si la ciutadania s’acull al reencaix), no deixaria de ser una sortida per a ells: s’haurien millorat un parell de graons de cop i s’hauria complert la promesa que el poble català ha decidit, ara sí, la permanència a Espanya.

Per als secessionistes -i des de l’òptica autocontinguda del propi convenciment-, mai s’estarà tant a prop de la independència, de manera que “o ara o mai”. Pel que fa a la pressió provinent dels mercats exteriors, ja no se n’espera res, perquè encara que els vents acabin vencent l’ADN de la vella Espanya (recalcitrant al pacte), no la guiaran cap al port desitjat. La seva avaluació de costos i beneficis no és la de parar o tirar endavant, sinó la de tirar endavant i sortir-ne bé o sortir-ne menys bé. Aquesta opció mostra presses per convocar eleccions. Que el sobiranisme vagi a les eleccions en més d’una candidatura i això impliqui una difícil gestió dels resultats no els preocupa, perquè no preveuen cap intermedi entre el resultat electoral i la declaració unilateral d’independència. Per als secessionistes, les eleccions anunciades no són una nova exhibició de musculatura per forçar ofertes de reencaix, sinó una oportunitat única de fer el pas. I el risc que no surti bé es minimitza amb el consol que s’haurà aconseguit assenyalar Catalunya, com el Quebec, com Escòcia, en el concert de les nacions sense estat.

Essent, per tant, diferents els càlculs d’avaluació de les decisions alternatives previstes en termes de costos i beneficis -incloent-hi l’oferta estatal per als uns i l’oportunitat de saltar la paret per als altres-, no pot estranyar que ara no hi hagi acord. Sembla pertinent preguntar-se, en qualsevol cas, a favor de qui corre el temps del desacord.

stats