Publicitat
Publicitat

Educar en la lentitud

Carles Capdevila va definir l’educació en el lleure com el veritable embrió de les relacions socials entre els seus membres

De l’1 al 9 d’agost del 1907 es va fer el primer campament escolta a l’illa de Brownsea, a la badia de Poole, a Dorset (Anglaterra). Robert Baden-Powell va triar vint nois d’edats compreses entre els 12 i els 17 anys per constituir un experiment de coeducació de classes socials sense precedents.

110 anys després, l’escoltisme i el guiatge mantenen la capacitat d’oferir a la infància i la joventut del món una oferta d’activitat formativa atractiva, moderna i modernitzada, útil i inclusiva. L’esperit d’aquell primer campament es manté encara avui, amb les mateixes connotacions revolucionàries. En un món accelerat, en què el capitalisme està obsessionat pel benefici, la política té una visió a curt termini i la societat en general genera individus estressats i ansiosos, per a l’escoltisme el més urgent és organitzar un campament, sortir a la natura i garantir una bona convivència del grup.

En un món en què els infants i els joves pràcticament han perdut el control sobre la seva temporalitat, un campament escolta i tot el que l’envolta (preparació, organització, realització i avaluació) marquen uns ritmes, unes durades i uns intervals pensats per al seu procés educatiu.

D’excursió, en ruta, de campaments... L’experiència del temps hiperaccelerat marcada pel rellotge de la vida quotidiana, que va més ràpid que mai, deixa pas a uns dies intensos i llargs. Els dies ja no semblen massa curts, la pluralitat d’exigències es redueix i es focalitza a gaudir de la vida de la unitat, de la patrulla. Els infants i adolescents, per uns dies, per uns instants, aparten les necessitats marcades per les diferents esferes de la seva vida: l’escola, els deures, les extraescolars, les xarxes socials, etc. Que s’intentin fer les coses tan bé com es pugui (lema dels llops) i no tan de pressa com es pugui vol dir implícitament fer les coses a un altre ritme.

L’esperit del primer campament d’escoltes es manté avui amb les mateixes connotacions revolucionàries

L’Associació Nacional Parlamentària Escolta de Catalunya, l’ANPEC, va néixer el 10 de juny del 1997 de la mà d’un grup de diputats i diputades que prèviament havien format part de l’escoltisme. Ernest Benach va ser el seu primer president. L’associació és una rèplica d’altres que ja existeixen al món. Actualment n’hi ha un centenar i la seva missió és donar suport a l’impuls de l’escoltisme i el guiatge en els seus països respectius. Actualment l’ANPEC està formada per una trentena de membres de totes les cambres i tots els colors polítics. En destaquen veterans com Irene Rigau (PDECat), Joan Coscubiela (ICV) o l’escriptora Gemma Lienas; de nova fornada com Benet Salellas (CUP), Lorena Roldán (Ciutadans) o Bernat Solé (ERC); així com els consellers Raül Romeva, Dolors Bassa i Santi Vila i el secretari del Govern Joan Vidal.

L’escoltisme català, que s’aglutina en tres associacions en el marc de la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge, es troba en un moment molt interessant, ja que preveu constituir-se com una associació única en els propers dos anys i respondre així a les directrius de les organitzacions mundials i a la voluntat de les seves bases. El procés que estan portant a terme serà objecte de tesis doctorals: des que van verbalitzar formalment l’impuls de fusió ja han passat deu anys. Sense cap mena de dubte, els dirigents escoltes han de preguntar-se si som a temps de recuperar el control sobre el temps. Forma part de l’ADN escolta fer les coses bé i sense presses.

En definitiva, en un context extremadament complex i divers, en què la prioritat és la velocitat, la immediatesa i voler-ho tot, els escoltes segueixen fidels al centenari mètode escolta. L’escoltisme crea una mena de temps propi, un flux interior en el qual els seus protagonistes s’inicien; allò que Carles Capdevila va definir com el veritable embrió de les relacions socials entre els seus membres. És un temps dins del temps.

L’escoltisme és una vida de creixement, de construcció individual alhora que col·lectiva. Els infants i joves gaudeixen d’una bona història captivadora, i que a més a més és fructífera, no perden el temps, sinó tot el contrari: és un temps regalat, un obsequi preciós, ara que les hores s’escurcen tan de pressa.

Més continguts de