27/07/2017

El factor Puigdemont

2 min

El prestigiós setmanari Politico va començar l’any en curs publicant, a la seva edició europea, un reportatge sobre “les dotze persones que poden arruïnar l’any 2017”. I un d’aquests dotze personatges no era altre que el president Puigdemont, que apareixia a la llista en companyia d’elements tan poc estimulants com el líder del moviment populista italià Cinc Estrelles, Beppe Grillo; els líders de l’extrema dreta holandesa i polonesa, Geert Wilders i Jaroslaw Kaczynski; els anònims hackers russos que suposadament van condicionar els resultats de les últimes eleccions als EUA perquè en sortís guanyador Donald Trump, o els editors dels tabloides britànics ( The Sun, The Daily Mail i The Daily Express ), per la seva influència sobre l’opinió pública en el referèndum del Brexit. Cridava l’atenció que el reportatge portés la firma de Tunku Varadarajan, editor de la web europea de Politico i periodista habitualment solvent, però que, pel que fa a Catalunya, almenys en aquella ocasió es devia deixar informar per alguna font fàcil d’imaginar: el conflicte entre Catalunya i Espanya hi sortia comparat a un partit entre el Barça i el Reial Madrid, un símil molt més propi de la caverna que d’una publicació com Politico.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ara el setmanari europeu ha tornat sobre el tema català, i aquesta vegada ha afinat una mica més. Ha tornat a posar el focus sobre el president del Govern, amb un nou reportatge titulat The Puigdemont factor i signat pel periodista Diego Torres. Però en aquesta ocasió han desaparegut les comparacions absurdes entre Puigdemont i els enemics de la democràcia, i s’ha posat l’accent en la fermesa i el compromís que ha demostrat Puigdemont amb el referèndum. Es destaca que el president “ha demostrat que va de debò amb la independència”, i que, malgrat tots els obstacles que té al davant (i que el reportatge enumera i descriu), si arriba a assolir l’èxit, “fins i tot els seus rivals polítics reconeixen que serà degut a la seva pròpia voluntat política”. Per la part unionista surten citats el secretari d’estat de Relacions amb les Corts, José Luis Ayllón, que titlla el Govern de ser “un grup de fanàtics” (especialment després de la remodelació recent) i la líder de Cs Inés Arrimadas, per a qui el referèndum és “una gran farsa”. Per contra, Lídia Pèlach, de la CUP, reconeix que Puigdemont “s’ha guanyat el respecte fins i tot dels secessionistes de l’ala dura” amb la seva tenacitat. El titular el dona el dirigent de CSQP Lluís Rabell, que descriu Puigdemont com “el factor humà i imprevisible del referèndum”.

Paradoxa: un polític es compromet amb la ciutadania a dur a terme allò que han votat i demanat al carrer, i no claudica ni es desdiu de dur-ho a terme, a pesar de tota mena d’entrebancs, ordinaris i extraordinaris, externs i interns. Aquest hauria de ser el comportament que s’hauria d’esperar d’un polític, però, quan això succeeix, resulta que és “imprevisible”. Perquè els altres polítics n’esperaven una altra cosa. I això és el que resulta preocupant.

stats