Publicitat
Publicitat

La falsa il·lusió de l'austeritat

El govern de Portugal acaba de caure arran del debat sobre les mesures d'austeritat. El rendiment dels bons irlandesos ha superat el 10% per primera vegada. I el govern britànic ha corregit a la baixa les seves previsions de creixement i a l'alça les de dèficit.

Què tenen en comú aquests esdeveniments? Demostren que és un error retallar la despesa quan hi ha un alt índex de desocupació. Els defensors de l'austeritat pronosticaven que la reducció de despesa reportaria aviat dividends en forma d'augment de la confiança, i que això comportaria poques conseqüències adverses -o cap- per al creixement i l'ocupació. Estaven equivocats. És, doncs, deplorable que avui dia a Washington no et considerin seriós si no jures lleialtat a una doctrina que està fracassant d'una manera lamentable a Europa.

No sempre ha estat així. Fa dos anys, davant d'un atur disparat i enormes dèficits pressupostaris -a conseqüència d'una greu crisi financera en els dos casos-, la majoria dels dirigents dels països més avançats semblaven entendre que calia abordar els problemes en ordre: centrar-se de manera immediata en la creació d'ocupació i combinar-la amb una estratègia a llarg termini per reduir el dèficit.

Per què no s'ha de reduir el dèficit de manera immediata? Perquè l'augment d'impostos i les retallades de la despesa pública encara deprimirien més l'economia i agreujarien la desocupació. Retallar la despesa en una depressió econòmica tan profunda és molt contraproduent, fins i tot des del punt de vista estrictament fiscal: els estalvis aconseguits inicialment queden compensats en part per la baixada dels ingressos deguda al retraïment de l'economia.

Per tant, l'estratègia correcta és: primer ocupació i després dèficit. Per desgràcia, aquesta estratègia s'ha abandonat en nom d'uns riscos imaginaris i unes esperances il·lusòries. D'una banda, constantment ens diuen que, si no retallem la despesa de seguida, acabarem igual que Grècia: serem incapaços d'aconseguir un préstec si no és amb uns ingressos exorbitants. De l'altra, ens diuen que no ens amoïnem per l'impacte que pugui tenir la retallada de la despesa en l'ocupació, perquè l'austeritat fiscal farà que creixi la confiança i es crearan així llocs de treball.

Quina és la situació en aquests moments?

Des que la crisi financera va començar a afluixar, els autodenominats falcons del dèficit no han parat de fer crits d'alarma sobre els tipus d'interès dels EUA, perquè consideren que qualsevol repunt és senyal que els mercats volen atacar els Estats Units. Però la veritat és que els tipus han fluctuat no per culpa dels temors al deute, sinó per les pujades i baixades de les expectatives de recuperació econòmica. I com que la plena recuperació sembla encara molt lluny, ara els tipus estan més baixos que fa dos anys.

Però, podria ser que els EUA acabessin com Grècia? Sí, esclar. Si els inversors decideixen que som una república bananera amb uns polítics que no poden o no volen afrontar els problemes que tenim plantejats a llarg termini, deixaran de comprar el nostre deute. Però aquesta perspectiva no canviarà si ens castiguem amb retallades immediates.

Pregunteu-ho als irlandesos, el govern dels quals -després d'assumir un deute insostenible per intentar rescatar uns bancs descontrolats- va mirar de calmar els mercats imposant als ciutadans unes mesures d'austeritat salvatges. Els mateixos que exigeixen retallades als EUA van aplaudir aquestes mesures. "Irlanda ens ofereix una lliçó admirable en matèria de responsabilitat fiscal", va afirmar Alan Reynolds del Cato Institute, que va dir que la reducció de despeses havia dissipat els temors sobre la solvència irlandesa i va pronosticar una ràpida recuperació. Això va passar el juny del 2009. Des d'aleshores el tipus d'interès del deute irlandès s'ha duplicat, i l'índex d'atur al país és ara del 13,5%.

I després tenim l'experiència britànica. Com en el cas dels Estats Units, els mercats financers encara consideren solvent la Gran Bretanya, la qual cosa permetria aplicar una estratègia centrada primer en els llocs de treball i després en el dèficit. Però el govern del primer ministre, David Cameron, ha optat per una austeritat immediata i voluntària, amb la convicció que la despesa privada compensaria amb escreix el retraïment del govern. Com a mi m'agrada dir, el pla de Cameron es basava en el convenciment que la fada de la confiança ho arreglaria tot. Però no ho ha arreglat; el creixement s'ha frenat i, com a conseqüència, el govern ha corregit a l'alça les previsions de dèficit.

I tot plegat em porta a això que aquests dies a Washington en diuen debat pressupostari. Un pla fiscal seriós per als Estats Units hauria d'abordar a llarg termini les grans partides de la despesa pública, sobretot la sanitària, i això implicaria gairebé amb tota seguretat algun augment d'impostos. Però no som seriosos: sempre que algú parla d'usar amb eficàcia els fons del Medicare (assistència sanitària per als majors de 65 anys), l'única resposta que rep són crits sobre els "comitès de la mort" -concepte encunyat per Sarah Palin ( death panel ) per atacar la reforma sanitària impulsada per Obama- i, pel que sembla, la posició oficial del Partit Republicà -amb escassa oposició per part dels demòcrates- és que a ningú li haurien d'apujar mai els impostos. En canvi, només es parla de retallades pressupostàries immediates.

En resum, tenim un clima polític en què els autodenominats falcons del dèficit volen castigar els aturats, tot i que s'oposen a qualsevol acció que a la llarga reduiria els nostres problemes pressupostaris. Però hem après una cosa de l'experiència d'altres països: la fada de la confiança no ens salvarà de les conseqüències de la nostra bogeria.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT