La falsa ruta espanyola
El 15 de febrer de 1939, Ferran Valls i Taberner, transmutat en Fernando, va publicar a La Vanguardia un article que ha passat als annals de la història de les renúncies del catalanisme. Es titulava “La falsa ruta”. Mentre milers de demòcrates marxaven a l’exili, es consumien a les presons o morien afusellats, Valls i Taberner renegava de tot el que el catalanisme democràtic havia fet des de finals del segle XIX fins a la Segona República. De fet, acusava el nacionalisme català, en el qual havia militat, de ser una de les principals causes de la Guerra Civil i saludava amb entusiasme la nova Espanya franquista.
Aquesta setmana, setanta-sis anys després, el mateix diari publicava l’editorial “La rectificació”, destacat en portada. Resulta inevitable el paral·lelisme amb aquell trist punt i a part de Valls i Taberner. Al text, el diari qualifica vuit vegades d’“error” la declaració del 9-N i crida a posar el fre al procés. En realitat, però, el que demana és esborrar la història dels últims anys, en què el catalanisme s’ha anat carregant de raons a força de rebre cops de porta. Tot i esmentar la “infausta” sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, paradoxalment carrega les tintes no contra els que han donat els cops de porta, sinó contra els que han actuat en conseqüència, avalats, cal no perdre-ho de vista, per les urnes. És a dir, demanava una rectificació a la víctima.
També aquesta setmana el britànic Financial Times feia un editorial que, ves per on, era més equànime. Se situava en un punt intermedi: sí, també demanava un pas enrere al sobiranisme, però alhora exigia un gest federalista de debò a l’Estat. Venint d’un mitjà estranger i d’un dels grans portaveus de l’statu quo dels negocis i la política mundials, deunidó.
En qualsevol cas, el que sí que es pot exigir a tothom és respecte per la voluntat popular. Seguir el mandat de les urnes no pot ser qualificat d’error. Pot agradar més o menys el que la gent decideixi, però cal respectar la majoria. Aquesta és la regla d’or de la democràcia. Perquè és sobretot d’això, de democràcia, de què va la cosa.
Aquests dies assistim a una doble ofensiva de l’Estat contra el procés sobiranista. D’una banda, Rajoy i companyia combaten els vots dels catalans, expressats amb meridiana claredat el 27-S, amb els tribunals, fent cada cop més dubtosa la separació de poders i evitant el diàleg polític per frenar el que tard o d’hora un dia serà inevitable: la celebració d’un referèndum. I, d’una altra, es vol fer passar el sobiranisme català per antidemocràtic. En el primer cas, es tracta d’una obcecació històrica fruit de no acceptar la realitat plurinacional peninsular. Ja ha sigut prou analitzat. En el segon cas, som davant d’una tergiversació interessada. Val la pena d’aturar-s’hi.
El catalanisme ha sigut, és i serà democràtic. Fins al moll de l’os. De fet, ha sigut històricament un gran motor de democratització d’Espanya. I si hi hagués hagut una mica més d’intel·ligència i cintura política a Madrid, ja fa anys que s’haurien aprofitat les demandes catalanes (començant per la reforma de l’Estatut del 2006) per fer un salt en l’aprofundiment democràtic de l’Estat en sentit confederal. Però no. S’ha volgut seguir veient Catalunya com un problema en lloc de com a part de la solució. S’ha seguit amb l’altiva conllevancia orteguiana. El problema, esclar, s’ha anat fent gran, els darrers anys a marxes forçades. Fins que Catalunya ha decidit que el problema era Espanya. I ara ja no hi ha marxa enrere ni rectificació que valgui. Ara ja només hi pot haver democràcia. Aquesta és la rectificació que alguns haurien de fer en lloc d’enrocar-se en la falsa ruta de l’Espanya intransigent i immobilista.
