A falta de poder global, irritació local

Tres homes grans i savis a qui he entrevistat els últims mesos coincidien a reclamar un govern global. L'expert en sostenibilitat suec Björn Stigson lamentava: "Quan truco a la porta del govern global, no obre ningú". Zygmunt Bauman explicava: "El poder real que determina les nostres forces, el de l'economia, ja és global, però el poder polític encara és local, per això el poder real està fora de l'abast dels governs". I Moisès Broggi em deia: "És necessari un govern global que ho controli tot. Que corregeixi els desequilibris i les injustícies que hi ha a tot el món, i ha de ser un govern democràtic". Hi he pensat escoltant un quart home, un empresari a qui les coses han anat malament i que traduïa Bauman, Broggi i Stigson de manera més planera: "El pitjor és que no sé a qui em puc queixar, ja no sé qui mana". Aquesta sensació, la que cada govern actua per ordre d'un altre superior o a remolc de les primes de risc i companyia, genera una frustració que és global, i que es tradueix en una irritació cada cop més local. L'amo d'un restaurant em deia fa poc que té comprovat que els clients estan més susceptibles, toleren pitjor les esperes, els canvis, estan buscant la vàlvula d'escapatòria, salten a la mínima. El culpable dels nostres mals és cada cop més lluny però el que rep la nostra ira és el que tenim més a prop, el primer que passa per allà.