La fe de flamarada i els sucs verds
Últimament, cada matí quan em llevo em trobo sobre el marbre de la cuina un got amb un suc verd. Fa poques setmanes era de taronja, però es veu que porta massa sucre. Tot fa pensar que la meva dona ha sigut captada a internet per cultes ecològics i que, de retruc, mai sé quin beuratge em tocarà ingerir en dejú. Si hi dominarà la col o tindrà massa gingebre. “Què?”, em diu expectant. “Aquest no és tan horrible”, responc.Confesso que jo no tinc la flegma de l’inspector londinenc de Frenesí. Víctima d’un curs de cuina francesa de la seva esposa, aparentava gaudir amb plats cada cop més fastigosos i, així que en tenia l’oportunitat, els abocava en gerros i jardineres.
Els que aspirem a menjar com sempre hem passat una setmana negra. De la nit al dia el que era un plaer ha esdevingut un verí. El sucre és una droga i el fuet un cancerigen. La inofensiva pasta no corre millor sort. Vigileu què us entra a casa! A mi m’hi va entrar un discretíssim giny i, de resultes, ara menjo espaguetis de carbassó cru. I, malgrat tot, malgrat estar sotmès a un veganisme sàdic que provoca doloroses flatulències, la balança se n’enfot: “ Ha perdido usted un gramo, ¡muchas felicidades! ”, em va dir l’últim cop. “No es tracta de perdre pes, sinó de trobar-te millor. ¿No et notes més energètic?” “Potser sí”, dic recolzat en la butaca de camí cap al sofà.
Posem-nos seriosos: seria molt pitjor, i de debò perjudicial per a la salut, que ens captés l’Estat Islàmic. Voler menjar millor per trobar-te més bé té molt de positiu. El km 0 i l’ slow food són d’aquells petits canvis poderosos a què al·ludia el Capità Enciam. És un altre procés, dins de cada família, que si no cau en obsessions pot elevar l’esperança de vida fins als 100 anys i, sobretot, augmentar-ne la qualitat. Més encara, és un torpede en la línia de flotació dels mercats globals.
Ingerim sucs verds i ens repetim mentalment, com un mantra: “Que bé que estic! Com em cuido!” I això, és cert, té el seu recorregut. Superades les flatulències,és probable que ens trobem millor. I si ens posem a fer esport, el canvi pot ser notable. Ni el sobrepès s’hi resisteix. Però en aquests “Que bé que estic!” i “Com em cuido!” també hi ha una perillosa deriva narcisista. Qualsevol dia ens podem sorprendre mirant, condescendents, aquella dona embotida en uns texans que seu davant nostre al metro. “Pobreta, que poc que es cuida!”
De vegades, a mi, les coloraines antioxidants que han anat donant vida a les meves amanides em fan pensar en els de colores. El nom prové de la cançó més emblemàtica d’uns cursets de cristiandat que van tenir el seu auge als anys 50. Molts de colores provenien del vici, com els obesos. En pocs dies vivien una catarsi col·lectiva de renovació de la fe. Solia ser una fe de flamarada: un “Que bé que estic!” amb data de caducitat. Els sucs verds també en poden tenir. Si el sacrifici l’estem fent només“per estar bé”, farà figa el dia que tot se’ns giri en contra. Cuidar-se no hauria de ser mai un fi en ell mateix. I no m’estranyaria gens que l’única manera d’atenuar la seva perniciosa reflexivitat sigui... no cuidar-se tant.
