La felicitat del 2015
La temptació de mirar enrere, a la recerca d’un ideal perdut, és manyaga, reconfortant. És l’atracció romàntica del mite de la infantesa. La nostàlgia com a divisa, com a salvavides. Com si la felicitat més segura i palpable visqués en el passat. “Cualquiera tiempo pasado fue mejor ”, deia Jorge Manrique a les Coplas por la muerte de su padre. Retrobar un gust, una olor, una anècdota, ens dóna una fantàstica seguretat: el caldo nadalenc, les estones a la vora del foc, una ventada hivernal que ens fa volar al màgic món dels records fets a mida. Tot meravellosament imperfecte. Com aquelles esgrogueïdes fotos de família en què somriem a mitges, una mica forçats. Les baralles prèvies, els neguits interiors, les gelosies amagades, els nervis i les pors de sempre que les van precedir no hi surten. Afortunadament, s’han evaporat. Per a l’eternitat, només conservem l’instant volgudament feliç. I a còpia d’instants retallats anem reinventant un ideal antic, una vida.
D’aquest 2015, col·lectivament, no sé quina imatge de la felicitat estantissa ens quedarà gravada per a la posteritat. Avergonyits, segur que mirarem d’oblidar el drama dels refugiats que incomoda les nostres seguretats. I voldrem oblidar, també, els sotracs del procés, les desunions de la família independentista, aquells dies de principis d’any quan els oncles Mas i Junqueres es barallaven en públic, o aquelles setmanes finals, en plenes dates nadalenques, quan van ser els joves nebots cupaires, tan impetuosos i revolucionaris, els qui van amargar-nos la festa. Tot això ho esborrarem, i d’aquí molts anys, del fons de la memòria d’un ordinador atrotinat, només en sortiran les fotos de l’11-S i el 27-S: els moments d’eufòria que enllacen passat i futur. Tots junts, excitats i somrients. Allò també va ser veritat. Aquella és la felicitat que retindrem, com un tresor amagat. Tant hi fa que ara hi hagi qui s’entesta a descriure aquells moments d’eufòria com un engany col·lectiu, com una fugida endavant, com una acceleració suïcida, com una falsa ruta... Quan mirem enrere, seran l’ideal, seran el moment, seran la veritat.
La memòria, com la felicitat, és més intuïtiva que rigorosa. Ens la fem com volem i com podem. No té les obligacions de la història, ni del present, sempre tan prosaic. La memòria és lliure i creativa, si cal enganyosa. És una pel·lícula de ficció, és la novel·la trucada de la nostra vida, la tenim perquè ens faci riure i plorar, per emocionar-nos, per captivar-nos. Per enganyar-nos, per seguir-nos donant esperança. Quin sentit tindria conservar una foto de grup en què tots ens escridasséssim, amb cares d’odi i rancor? La memòria destrueix els mals moments, té aquella intel·ligència emocional de la qual està mancada el presentisme, tan analític, tan lògic i racional. Si sempre toquéssim de peus a terra, no aixecaríem el cap. Per això la memòria, tan mitificadora, enllaça millor amb el futur que amb el present. És una fàbrica d’imaginació, de creació.
Sí, la memòria és enamoradissa i emocionant. Inspiradora, tramposa. Converteix la melancolia en potència. Allarga el temps. Per això sempre cal trobar temps per repassar els àlbums de fotos, per retrobar-hi amics i moments. Per retrobar l’energia interior que el present ens roba, per tornar-nos a il·lusionar, per tornar a començar. Per tirar endavant. Ara que comencem un 2016 que pinta tan enrevessat com l’any que acabem de tancar, quedem-nos amb el millor del 2015. Quedem-nos amb les estampes de felicitat, la felicitat dels idealistes pragmàtics que han sabut demostrar solidaritat amb els refugiats, que han sortit a combatre el discurs de la por i l’odi, i la felicitat dels idealistes pragmàtics que han sabut tirar endavant el procés, que han seguit treballant incansablement per un altre futur per al nostre país. Jo em quedo amb les fotos del seu somriure compromès, amb les fotos de tots, que som molts.
