25/10/2016

Els altres Trump que no vols veure

3 min
Els altres Trump que no vols veure

Gràcies a una estada a l’Emerson College de Boston he tingut el privilegi de veure i de viure de molt a prop els dies crucials del duel presidencial Clinton/Trump. Això ha passat fa tan poc que, de fet, escric aquest paper encara sota els efectes del jet lag. La rica, culta i elegant ciutat de Boston, i en general l’estat de Massachusetts, no sembla el millor lloc per entendre el fenomen Trump, per descomptat: és gairebé segur que allà guanyarà Clinton amb claredat. Indirectament, però, pot aportar llum a una pregunta que s’ha fet molta gent, tant a Europa com als Estats Units: ¿com és possible que un personatge com Trump sigui on és? És important afegir que aquesta qüestió no tan sols inquieta els seguidors de Clinton sinó també molts líders del Partit Republicà o grups que tradicionalment voten aquesta formació. El llenguatge barroer de Trump neguiteja molts nord-americans i els genera un sentiment de vergonya, però és evident que aquest magnat convertit en polític gaudeix d’un suport popular més que significatiu. La gran errada, però, consisteix a percebre’l com un personatge específicament americà.

A Europa hi ha molts altres Trump que no volem veure, tot i que representen exactament el mateix, és a dir, la reacció desesperada de la classe mitjana-baixa a la depauperació originada per la crisi del 2008. A tot arreu, aquesta reacció agònica és exactament la mateixa, encara que els matisos locals puguin indicar el contrari. La cada cop més artificiosa i acomodatícia divisió entre els populismes de dretes i els d’esquerres encara ho complica tot més. Trump és ben bé una caricatura de l’Amèrica del redneck, blanca i pobra, violenta i inculta, desconfiada i ingènua. Aquesta Amèrica no tolera el sofisticat acadèmic de Harvard, però tampoc l’innovador empresari de Palo Alto. Odia les elits culturals i econòmiques -és a dir, el sistema- i aposta per l’emotivitat desestructurada de les masses, per les seves solucions sempre expeditives i primàries. El populisme del segle XXI no és res més que això. Aquí sona d’una manera i allà d’una altra, però la cançoneta és la mateixa, exactament la mateixa. La lletra i la música no són pas casuals. S’han anat covant a poc a poc al llarg de l’última dècada, i consten de quatre acords dissonants: l’adulació de les masses, la indignació entesa com a catalitzador polític, una visió conspirativa i antisistèmica de la realitat i, finalment, un discurs basat en “allò-que-interessa-a-la-gent”.

Trump és tot això, sens dubte, però el populisme és un fenomen molt més ampli i complex, i se’l pot localitzar a una banda i l’altra de l’Atlàntic, i arreu del món: per exemple, Rodrigo Duterte, l’actual president de les Filipines, pensa, parla i actua com Trump, que, per la seva banda, té idees idèntiques sobre immigració a les del president d’Hongria, Viktor Orbán, etc. Aquesta sinistra colleta, en definitiva, és nombrosa i geogràficament està molt ben repartida. De fet, és molt més nombrosa del que la correcció política et deixa veure, i no només s’ubica a la dreta. També n’hi ha que estan ben a l’esquerra, com veurem ara. Acusar el govern mexicà de promoure la immigració il·legal, com fa Trump, és molt lleig; però afirmar que el govern alemany va actuar a Grècia com ho feien els nazis, com afirmaven alguns dirigents de Syriza, també. Utilitzar la nauseabunda fraseologia masclista de Trump no té justificació; però definir un home com “un violador en potència” és potser més ofensiu i tot. Acusar Hillary Clinton de representar els interessos del sistema, com fa Trump, és un argument primari; però esgrimir el perillós concepte de “casta” no sembla una idea gaire més profunda. Aquests són els altres Trump que no ens ve de gust veure, perquè trenquen els esquemes tronats, estereotipats i duals de dretes i esquerres, de bons i dolents, de justos i injustos.

Fa uns quants anys Xavier Rubert de Ventós em va explicar una anècdota que resumeix amb molta gràcia tot el que acabo d’explicar. La conversa es va produir a començaments de la dècada del 1970 justament al Massachusetts d’on acabo d’arribar, i per això m’ha vingut al cap. En aquella època, quan Rubert de Ventós va ser a Harvard, entre els joves europeus marxistoides era de bon gust repetir que “el feixisme planava sobre els Estats Units”. Hi havia Nixon, hi havia la Guerra del Vietnam. Un vell acadèmic nord-americà va admetre la hipòtesi de partida, però va afegir: “Sí, és probable que el feixisme estigui planant sobre els Estats Units. En tot cas, tot i ser cert, és curiós que sempre acabi aterrant justament a Europa...”

stats