05/07/2016

Rajoy a l’Ulster (l’any 1815)

3 min

Després de la Primera Guerra Mundial, la insostenible tensió política i social que es vivia a Irlanda -llavors encara pertanyia al Regne Unit- va desembocar en la guerra civil de 1922-23. Abans de l’actual República d’Irlanda, la Constitució de la qual es va aprovar el 1937, va existir l’Estat Lliure Irlandès, que era membre de la Commonwealth i, en conseqüència, estava lligat a la monarquia britànica. Però el que ens interessa aquí és una altra cosa. El llavors primer ministre d’Irlanda del Nord, James Craig, va proposar al seu Parlament que decidís si volia formar part del nou Estat Lliure o preferia continuar al Regne Unit. Això era l’octubre del 1922. Al cap d’un mes la decisió ja estava presa. La majoria -protestant- del Parlament va decidir quedar-se, i el rei ho va acceptar. Val a dir que, tot i ser un Parlament triat democràticament, la posició en què van quedar llavors els catòlics a l’Ulster era de veritables ciutadans de segona, per no dir de tercera. La resta de la història és prou coneguda, i la podríem fer arribar fins a la desaparició oficial i definitiva de l’IRA, el setembre del 2008. Heus aquí una llarga i molt sanguinolenta seqüència de 86 anys (explicar-la aquí amb tots els ets i uts és impossible).

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquest estiu del 2016 Irlanda del Nord torna a ser al centre de l’actualitat juntament amb altres territoris que també formen part del Regne Unit, com Escòcia i Gibraltar. Cap d’aquestes tres comunitats va votar a favor del Brexit. En el cas de Gibraltar, es va optar per la Unió Europea amb un -atenció- 96% dels vots. Escòcia va rebutjar la sortida amb un 62%, i Irlanda del Nord amb un 55,8%. En el cas d’Escòcia, la primera ministra ja ha plantejat obertament la seva decisió de quedar-se a la UE, sigui per mitjà d’un acord ad hoc o sigui a través d’un segon referèndum sobre la independència. En el cas d’Irlanda del Nord el plantejament és el mateix, però, per raons òbvies, fóra desconcertant que ara aparegués un unionisme separatista. Bé, de fet es tractaria gairebé d’una broma semàntica... El cas de Gibraltar té a veure amb la supervivència pura i dura d’aquest territori minúscul.

És normal que irlandesos, escocesos o gibraltarenys estiguin neguitosos: per diferents raons, s’hi juguen el futur. Però encara hi ha algú més preocupat que ells, moltíssim més, per la posició en què ha quedat el Regne Unit després del referèndum. Es diu Mariano Rajoy. Malgrat ser un home de reaccions més aviat lentes, gestualitat equívoca i poques paraules, aquí ha saltat com una pantera i ha deixat clar que de pactes amb parts d’un estat res de res. Ni parlar-ne! La Unió Europea no és una unió d’estats d’ànim, sinó d’estats de tota la vida, amb exèrcit, bandera i cadira a l’ONU. ¿Persones, regions, territoris, comunitats? Ni somiar-ho! “Es comença admetent la realitat nacional d’alguna cosa que no sigui un estat -pensa l’estadista gallec- i s’acaba legitimant internacionalment un referèndum a Catalunya!” I la veritat és que és així: en cas que la Unió Europea faci una excepció en relació a Escòcia, Irlanda del Nord o qui sigui, tots els suposats dogmes de fe sobre la qüestió catalana perdrien el seu valor, i des del primer fins al darrer, passant per la coneguda melodia d’“això són qüestions internes”, deixaran de tenir sentit. Llavors ja no hi haurà qüestions internes ni externes, sinó qüestions importants i qüestions supèrflues (tot just les que només serveixen de coartada per aplicar la llei de l’embut, o no fer res). Heus aquí l’origen del pànic -repeteixo: justificadíssim- del líder del PP.

Tornem a les verdes praderies de l’Ulster. L’any 1922 el govern britànic va emprar una convincent argúcia democràtica per annexionar-se una part de l’illa d’Irlanda: llegir el resultat d’un referèndum per comtats. Certament, els protestants van votar de manera clara a favor de romandre al Regne Unit. Ara -ironies o bromes molt pesades de la història- els seus descendents no volen saber res de la decisió presa fa quinze dies pels seus compatriotes britànics... El problema, però, ¿és el Regne Unit o bé Irlanda? ¿El problema és Catalunya, Espanya, Gibraltar, Sibèria, Madagascar? En la ment de persones com Rajoy, segurament sí: concep la figura abstracta de l’estat com si el Congrés de Viena del 1815 s’hagués celebrat ahir. Per a alguns el món del segle XXI ha canviat en tot, però la inèrcia a sacralitzar els límits territorials dels estats fins a extrems irracionals segueix on era. Potser, seguint amb els sarcasmes semàntics, acabaran fundant l’ONG Duaners sense Fronteres.

stats