Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

La festa del pijama sociata

Mals temps per ser socialista, estimats amics. Segons podíem llegir ahir a la premsa, una vintena d'ex-alts càrrecs del PSOE han sentit la necessitat de despatxar un manifest, que han vingut a titular Jo sí que vaig ser-hi , explicant el seu orgull i la seva honda satisfacción pel fet d'haver format part de l'executiu del supervisor de núvols Rodríguez Zapatero. Diuen que el temps i la història ja s'encarregaran de posar al seu lloc els fruits del mandat del governant que es va fer dir ZP. En principi, no hi ha res a objectar: el temps i la història tenen, en efecte, l'estrany costum de posar cadascú al seu lloc. Fins i tot a l'home que va afirmar que el sistema financer espanyol era el més sòlid del món, just abans que se n'anés en orris.

El manifest, val a dir-ho, és oportú: les dretes, quan recuperen el poder després d'un període de govern esquerrà, tenen tendència a atribuir als dirigents anteriors les culpes de tots els mals del país, i a crear un estat d'opinió propici a aquesta idea. És allò de l'herència rebuda, i tal i qual. Ho hem vist amb el govern d'Artur Mas, que fa més d'un any que atribueix tots els mals de Catalunya a les malvestats del tripartit, i ho hem vist a Balears amb l'executiu de Bauzá, que palesa una afecció remarcable a l'hora de penjar els estralls de la seva incompetència als que van causar la inanitat del govern presidit per Francesc Antich. De manera que no és fora de lloc que els ex-alts càrrecs d'un govern que formava part d'aquesta esquerra blasmada i repudiada facin un acte d'autoafirmació i diguin, com a mínim, que ells sí que van ser allà. Serveix de recordatori que la història és pendular i que el dia que no ens governin els brètols d'una banda, ho faran els pallussos de l'altra.

El problema del manifest Jo sí que vaig ser-hi és que apareix, molt principalment, com a resposta a una altra declaració sorgida de la molt descomposta cúpula del socialisme espanyol, i que es va titular Molt PSOE per fer , document en què els sotasignats tenien a bé fer autocrítica de la seva obra de govern i venien a suggerir que Carme Chacón era la dirigent ideal per a una nova i promissòria etapa del partit fundat per Pablo Iglesias.

Vol dir, senzillament, que els socialistes s'estan barallant entre ells. No passa res: és el que fan tots els partits quan perden el poder o les eleccions, i si no que ho demanin a Rajoy, que anteriorment va haver de bregar amb miríades d'Esperanzas Aguirres que el volien decapitar cada vegada que sortia derrotat davant de l'esmentat Zapatero (en van ser unes quantes). Ara tothom vol ser amic de Rajoy, i en canvi a Zapatero el reivindiquen aquells que aspiren a tocar la cuixa que ha deixat lliure, en contra d'aquells que tenen la mateixa pretensió. Està molt bé, i tant. Però, per aquest camí, el PP governarà Espanya durant vuit anys (com a poc). I CiU manarà a Catalunya durant un mínim de tres lustres. És el que passa quan es confon la política amb una festa de pijames, ni que siguin d'esquerres.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT