Publicitat
Publicitat

Els fets, Sr. Cameron, els fets

Fins ara, molts han sostingut que la manera com el govern britànic ha plantejat les relacions amb la Unió Europea ha estat força prudent o, si més no, prou pragmàtica. Afirmen que el compromís poc entusiasta de la coalició de govern és comprensible almenys per tres raons. Primera, la UE, d'alguna manera, ha perdut atractiu com a conseqüència de la seva incapacitat per adaptar-se i ser funcional en la nova era global, fins al punt de semblar cada cop més irrellevant i marginal. Segona, els dubtes sobre el dèficit de legitimitat de la UE s'han estès considerablement, fins a penetrar en els baluards continentals de l'europeisme. Tercera, sembla que, en un món que canvia a gran velocitat, una bona part de la població europea desitja aferrar-se a institucions i identitats més conegudes i accessibles. Ara bé, el govern de coalició de liberaldemòcrates i conservadors intenta enfortir l' statu quo de la integració europea. Des de la seva perspectiva, potser aquest statu quo no és plenament satisfactori, però és acceptable. D'altra banda, recular no és una opció viable; aleshores, ni un pas endavant.

El projecte de llei que presenta el govern per regular les relacions amb la UE és un intent radical de fixar per llei el plantejament britànic tradicional de la qüestió europea, que consisteix a traçar una línia vermella, uns límits que de cap manera s'han d'ultrapassar en la cessió de poder. És, en una paraula, un greu error estratègic. Per què? Perquè en el nou món que sortirà de la crisi l'interès nacional britànic està lligat, més que mai, al futur d'Europa. Fins i tot els EUA (sovint han aparegut com una alternativa a la integració europea) ara defensen obertament aquest principi. Fa poc, dirigint-se a un grup de membres del Parlament Europeu britànics, l'ambaixador nord-americà al Regne Unit, Louis Susman, va ser taxatiu: "Els EUA no volen de cap manera que el paper britànic a la UE disminueixi. [...] El missatge que m'agradaria transmetre és que volem una UE més forta, i volem també que els britànics hi reforcin la seva participació. [...] Això és fonamental si volem afrontar plegats tots els reptes que se'ns plantegen, incloent-hi el canvi climàtic i la seguretat. [...] Siguem clars: tots els afers claus han de passar per Europa".

Per a un euroescèptic de la talla de David Cameron, la lògica de l'argument de l'Europa unida no és gaire tranquil·litzadora. La raó és que l'acció cooperativa en afers comuns (coordinació de la política econòmica, regulacions bancàries, canvi climàtic i energètic, desenvolupament internacional, emigració i seguretat) afecta aspectes sensibles de la sobirania nacional. D'aquí la suposada necessitat del referèndum obligatori (abans de fer transferències de poder importants) del projecte de llei sobre la UE.

El perill de la posició de Cameron és que revela una concepció política precrisi, estàtica, que pot acabar sent perversa. Aquesta línia d'actuació es va traçar per raons internes del Partit Conservador, per apaivagar les crítiques dels euroescèptics a Cameron per la seva decisió de no tirar endavant el referèndum sobre el Tractat de Lisboa. D'altra banda, el primer ministre potser també pensa que la UE és totalment irrellevant per a la política nacional i per a la vida quotidiana de la gent.

Però algú li hauria de recordar la resposta de Macmillan quan un periodista li va preguntar què era allò que més l'amoïnava com a primer ministre: "Els fets, fill meu, els fets". En el marc del món postcrisi, els fets poden espatllar la política europea de la coalició de govern i els interessos nacionals britànics, perquè la UE es veurà obligada a pensar de manera molt més creativa com pot donar més seguretat a la zona euro a la llum de la crisi de deute actual. És fonamental no només estimular el creixement per mitjà de la reforma del mercat únic, sinó també tirar endavant les polítiques sobre energia i canvi climàtic del Regne Unit i, a més, prendre mesures per garantir que la potència europea com a bloc mercantil pot exercir-se per competir decididament amb els mercats emergents d'Àsia i Amèrica del Sud.

En el món anterior a la crisi, la integració era sobretot una elecció, no una necessitat; després de la crisi, segurament, és més aviat a la inversa. Enlloc no podem veure-ho més clar que en la reforma del mercat únic, on un grup d'experts i responsables polítics, com ara l'antic membre de la Comissió Europea, Mario Monti, ha demostrat que una integració més profunda en uns sectors molt concrets pot reconduir les economies de la UE a un creixement sostenible. El govern del Regne Unit hauria de tenir una actitud més flexible davant polítiques de la UE per controlar el dúmping social i la competència fiscal, poc saludable en una època d'ajustaments pressupostaris, si s'ha de construir un consens polític per aconseguir un mercat únic més dinàmic.

Què hauria de fer, doncs, la coalició de govern? En una situació normal, un ordre del dia regit pel tradicional europeisme condicionat els hauria donat prou marge per participar en la futura integració econòmica modificant-ne la direcció, i, alhora, fent comentaris esmolats sobre les famoses línies vermelles. Al capdavall, això hauria estat la continuació de la política que ha seguit el govern laborista entre 1997 i 2010, una política que, d'altra banda, els socis europeus veien com a clarament proeuropeista.

Però aquest referèndum per bloquejar les lleis europees és al cor mateix de les conseqüències d'unes polítiques europees immobilistes que posen en perill aquest guió. La història ha demostrat que el segell dels grans líders és la capacitat de conciliar l'esperit politicosocial dels seu temps amb una clara estratègia de preservació dels interessos nacionals, la capacitat de respondre als fets de manera decidida. Cameron i la coalició de govern farien bé de tenir-ho present.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT