Publicitat
Publicitat

De ficcions i confusions

En el context del darrer congrés d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC), celebrat el passat cap de setmana, Josep Antoni Duran i Lleida va equiparar les aspiracions d'independència a "una ficció". Va argumentar que si CiU s'hagués presentat a les eleccions catalanes amb un programa explícitament independentista les "hauria perdut", i va afegir que no és gens clar que la independència sigui viable, tant en relació a Espanya com a Europa. A més, segons ell, aquest projecte podria implicar "la ruptura del país en dues meitats". L'alternativa? Un estat confederal. No estic d'acord amb l'anàlisi del líder democratacristià, però començaré donant-li la raó en algunes coses. És cert que la dificultat real per assolir la independència de Catalunya resulta tan gran que, en efecte, aquesta aspiració sembla fregar la ficció. És cert que un procés d'aquest tipus mai no surt de franc, i la possibilitat d'una gran ruptura o, si més no, d'una dualització perillosament simètrica existeix. És cert que no tenim aliats a Espanya, per descomptat, i que tampoc en tenim a l'Europa dels estats, ni a la resta del món: en circumstàncies normals, la paradiplomàcia no pot competir amb la diplomàcia, ni les iniciatives de la societat civil amb les d'un estat present en tots els organismes internacionals.

Amb els matisos que calguin, les premisses anteriors són raonables. Si més no, són més lúcides que els ruboritzadors powerpoints que "demostren" que això de la independència és qüestió de bufar i fer ampolles. La conclusió de Duran, però, no té sentit. És absurda. L'aspiració a la independència implica dificultats fabuloses, però l'aspiració a la confederació és directament impossible, en la mesura que implica un consens estricte a dues bandes. La independència, en canvi, no pretén arribar a aquest acord impossible, i en aquest sentit, com a projecte, resulta infinitament més realista que una possible confederació. Encara un petit detallet: és cert que la independència té poquíssims simpatitzants fora de Catalunya. La confederació no en té cap, directament. I pel que fa a una possible polarització nacional del país, especialment en l'àmbit lingüístic, es produirà o es deixarà de produir tant si hi ha independència, confederació o autonomia com si no n'hi ha. Per sort o per desgràcia, aquestes coses no funcionen així, tal com ho corroboren dotzenes d'exemples històrics.

Així, doncs, descartada l'estranya pretensió de fer una confederació sense confederalistes, ¿quina fóra la conclusió lògica de les paraules de Duran? És ben senzilla: com que podem prendre mal, quedem-nos com estem. Això resultaria més coherent. El problema és que Josep Antoni Duran i Lleida, i qualsevol altra persona que conegui vagament la situació actual del país, sap que això ja no és possible: la via autonòmica és un carreró sense sortida. No satisfà a ningú i és econòmicament insostenible a llarg termini. Per tant, aquí cal invertir la conclusió: és si ens quedem com estem que prendrem mal! Si insistim en un projecte a còpia de voler ser prudents, potser ensopegarem amb la desagradable sorpresa que, més que prudents, hem estat uns il·lusos.

La perspectiva de Duran participa d'una confusió que, paradoxalment, afecta també molts independentistes: el fet d'equiparar Catalunya, Escòcia o Flandes amb una ex República soviètica de l'Àsia central, posem per cas. Per raons gairebé òbvies, el projecte col·lectiu de Catalunya o d'Escòcia està condicionat per la naturalesa de les seves relacions comercials, la seva vocació europea i diverses dotzenes de circumstàncies igualment decisives. Plantejada com si fos la República del Tadjikistan o Moldàvia, la independència de Catalunya resulta sens dubte "una ficció". Això no significa, però, que la independència sigui una ficció, sinó que Catalunya no és una ex República soviètica, ni Espanya és l'URSS, ni som a començaments dels anys noranta, etc. La independència de Catalunya és factible, però tenint en compte que estem parlant d'una realitat no explorada: no hi ha cap precedent de secessió en el si de la Unió Europea. Malgrat les rudimentàries simplificacions del populisme autòcton, la independència de Catalunya (o d'Escòcia, etc.) condueix a problemes, i per descomptat a solucions, encara inèdits. La bona notícia és que tot això ens ho hem d'inventar nosaltres. Per tant, abans de parlar de realitats o de ficcions, el que convé és plantejar les coses correctament. El modest consell va adreçat tant al senyor Duran com als seus detractors més furibunds. Al capdavall, la confusió és la mateixa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT