Publicitat
Publicitat

¿El final del secessionisme lingüístic valencià?

De “dia històric” es qualificava, sense més concessions hiperbòliques de les necessàries, la cimera entre la Generalitat de Baix i la Generalitat de Dalt (com hauria dit Ramon Barnils) a València, en aquest mes de setembre. Puig i Puigdemont hi parlaven dels problemes comuns sense necessitat d’intèrprets (lloat siga Déu!). El lector intel·ligent sabrà relacionar això amb una notícia recent: al maig, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) emetien una declaració conjunta per “anar superant conflictes que en res han beneficiat l’ús social del valencià”. L’eufemisme de la cita -literal- a penes ocultava un insòlit acostament entre dues entitats que, fins fa ben poc, mostraven postures antagòniques sobre la realitat i la filiació de la llengua pròpia dels valencians. La RACV és una societat, depenent de la Diputació de València, que es va crear l’any 1978 sobre la base d’un antic Centre de Cultura Valenciana fundat en 1915. En aquells anys, la RACV va protagonitzar, juntament amb Lo Rat Penat (històric club dels “amadors de les glòries valencianes”, fundat el 1878 per Constantí Llombart), alguns dels episodis més delirants de l’anomenada Batalla de València. En aquells anys virulents i vergonyosos, l’anticatalanisme es va estendre per la societat valenciana al caliu dels moviments de la dreta per enterbolir i tractar d’impedir-hi l’hegemonia de les forces d’esquerra. Ocupades les dues entitats per militants de la nova fe anti, van ser la punta de llança d’un moviment que pretenia demostrar l’indemostrable: que el “valencià” i el “català” eren llengües diferents...

La pregunta que molts s’han fet, durant aquests anys, és com és possible que una superxeria d’aquest calibre puga haver convençut capes molts diferents (en edat, formació, etc.) de la societat valenciana. En realitat, convençut no és el terme correcte. S’ha destacat que es tractava sobretot d’una manera de pensar en origen circumscrita a la ciutat de València, des d’on es va anar disseminant. També s’ha caricaturitzat el fenomen relacionant-lo amb persones d’edat avançada i escassa formació acadèmica. Totes aquestes dades són parcialment exactes i formen part del desllorigador del problema, però no n’aborden la part essencial. L’anticatalanisme valencià, allà on es dóna de forma pura (és a dir, no com a tàctica política o mer ressort ambiental), és un mecanisme emocional, no racional. Per tant, com totes les creences estrictament irracionals, és bàsicament inextirpable. Qualsevol que haja provat de dialogar amb un anticatalanista de conviccions fermes sap que no se’l pot fer canviar d’opinió amb cap mena d’arguments. Es creu en la singularitat exclusiva de l’“idioma valencià” com es creu en déus, en el karma o en la reencarnació...

Per això considere que el “pacte” aconseguit per l’AVL i la RACV no és una mala notícia (sempre que això no faça abdicar la primera de cap postulat durament conquistat: la unitat de la llengua, l’ortografia fabriana). Els motius de la RACV? M’és igual que siguen l’afany de no deixar de ser subvencionats (ah, quina gran ambició humana!) o el convenciment, des de la bona fe, que és una guerra impossible de guanyar. Ara l’antic vaixell insígnia del secessionisme tastarà la seua pròpia medecina: pintades insultants a la façana, manifestacions, simpàtiques escenes d’histèria, bilioses acusacions de traïció...

El secessionisme lingüístic valencià va perdre la iniciativa fa molts anys i el seu paper serà clarament minvant en les pròximes dècades. El paper de l’escola hi ha sigut essencial. A la Viquipèdia, en l’entrada “Normes del Puig” (l’ortografia inventada pels secessionistes per a la “llengua valenciana”), es transcriu un text de 224 paraules en aquesta ortografia i se’l compara amb la versió de l’AVL i de l’IEC. El resultat són tot just “divergències mínimes” només en 12 mots (!), la majoria del tipus “utilisada” per “utilitzada” que, més que separar un suposat “idioma valencià” d’un de “català”, suposa un eco divertit de les dèries alfabètiques dels antifabristes de principis del segle XX a Catalunya...

¿Seguirà una part significativa de la societat valenciana observant amb suspicàcia Catalunya? Això és més difícil d’avaluar. Com a manifestació subsidiària -i sovint vergonyant- de l’espanyolisme, l’anticatalanisme polític valencià té uns fonaments prou sòlids. En la mesura, però, que el context polític i les obvietats socials i econòmiques propicien un major grau d’autoestima i cohesió entre els valencians, i l’escola continue fent el seu paper positiu, tot pot canviar substancialment. Els dinosaures, al capdavall, totpoderosos i omnipotents, també van acabar extingint-se...

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT