Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

A la final, per principis

Qualsevol català que visiti aquests dies la Galeria Nacional d'Art de Washington tindrà un calfred, perquè enmig del monumental Mall de la capital se sentirà transportat a les estretors medievals del carrer de Montcada. Hi ha exhibits 55 dibuixos de Picasso, alguns dels quals cedits pel museu de Barcelona. Ahir me'ls mirava i em retornaven velles sensacions de matins infantils dominicals amb el meu pare. I els noms de Barcelona i Gósol, col·locats al peu d'algunes de les pintures, em vinculaven a l'obra com si fos meva i em feien sentir l'orgull de la vitalitat artística internacional de Catalunya. La mateixa que vaig experimentar a Chicago mentre desenes de nens xipollejaven a la trencadora Crown Fountain que va dissenyar Jaume Plensa, convertida des del 2004 en un dels senyals d'identitat de la ciutat.

Senyals d'identitat. Obra que perdura, que ha anat madurant amb suor, a cops de prova i error. Em va fer pensar en el partit del Barça de dissabte. Quanta tendresa i, alhora, quanta admiració em va despertar aquest equip. Cuenca i Tello al davant, i Thiago i Dos Santos al mig, cadascun amb les seves fortaleses i debilitats, però reproduint amb una desimboltura considerable el patró del primer equip, aquella firma reconeixible, allò que en diem estil i que a base de repetir-se esdevé identitat, allò que fa que l'obra sigui genuïna.

Sí, esclar, els nanos juguen perquè hi ha titulars lesionats i com que hi ha final a la vista calia donar descans a uns titulars físicament i mentalment fatigats, sobrecarregats de partits i de títols. I sí, esclar, al final van fer patir, perquè des del Nadal els últims minuts es fan agònics i Messi, amb la seva barba pèl-roja, no està en el seu millor moment, i sort de Valdés, i a sobre surt Busquets una estona i es fa un senyor tall al genoll, i Cesc es marejava, com si encara sentís els esgarips de Carme Chacón des de Sevilla, allà on la candidata deu haver descobert que encara li falta una mica per ser com Messi.

Per això, ara que fa patir, encara m'estimo més aquest equip que quan ho guanyava tot amb facilitat i golejades. Me l'estimo més perquè també el veig patir, i perquè enmig d'aquesta tempesta emocional, de dubtes i desconcerts, de lesions i de gols mastegats que no entren, l'obstinació de Josep Guardiola de jugar com sempre i donar responsabilitats als joves de La Masia és una lliçó d'estil en una època de curtterminisme, és una resposta institucional enmig d'un futbol de sortides d'emergència i paracaigudes individuals, és una prova de coherència en un món d'oportunisme, és l'elegància enmig de tant joc ras i puntada al cap. És anar a buscar la victòria a través del joc, i el joc a través de l'escola, del traç après a l'acadèmia on es modela el caràcter. Abans en dèiem, senzillament, fer les coses bé.

I tot això són fonaments sòlids per encarar un final de temporada que confio que serà molt millor del que ara pot semblar. Però sobretot, i això és el millor, són fonaments sòlids per al futur, perquè no hi ha seguretat més gran que la que proporciona la identitat. La crònica de dissabte diu que el Barça va patir. La història ni se'n recordarà.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT