Les fires que no canvien mai

Fa quaranta anys era a punt de fer-ne sis, i pujar als cavallitos dels Hostalets era la meva atracció de l'any. Ahir hi vam enfilar el petit de casa, que aviat en farà tres, i vam comprovar dues coses: que l'atracció era exactament la mateixa que quan hi pujava jo, i que li provocava el mateix efecte que a mi: emoció, èxtasi i un atac de ràbia quan s'acaba que et converteix en un indignadet i obliga els pares a fer un desallotjament amb llàgrimes. No sé si les fires no tenen departament d'I+D, o el tenen tan bo que ha decidit que la gràcia és mantenir-ho ben bé igual. Si funciona, i les cues a Palamós per a atraccions de 3 euros demostren que sí, per què canviar-ho? En quatre dècades el món s'ha capgirat, som en plena revolució digital, l'oferta lúdica i de videojocs avança en totes dimensions, però les paradetes de fira són idèntiques. Pel mateix preu es podrien trobar ninos de tómbola més dignes, però perdria la gràcia, han de ser així de lletjos i desproporcionats. Les escopetes de balins continuen amb el punt de mira doblegat, les xurreries no s'han acomplexat per la guerra a l'oli, hi ha coco, garapinyades i els núvols són de sucre i no de sacarina. I l'atractiu de la nostàlgia dels estius en què ajudava a muntar els autos de xoc a canvi de tiquets és tan potent que fins i tot puc suportar amb un somriure una banda sonora tan irritant que riu-te'n de la de la revetlla.