Cada vegada que ens arriba una nova notícia sobre el Xinjiang xinès em demano com li deuen anar les coses a Abu Bakker Elassim, un antic pres de Guantánamo uigur que viu des de l’any 2009 a Tirana, la capital d’Albània, guanyant-se la vida fent de pizzer.

Dilluns passat l’agència oficial xinesa anunciava que havia “eliminat desenes de terroristes” uigurs després que un grup que “superaven la dotzena” ataquessin la població del districte de Kashgar, “armats amb ganivets”, i “matessin i ferissin desenes de persones”. Com sempre passa amb les notícies de Xinjiang, on la premsa té prohibit l’accés, les informacions que ens arriben d’aquella regió immensa de la Ruta de la Seda acostumen a ser d’una brutalitat tan incomprensible com incomprensibles són les explicacions oficials xineses, lamentables, insuficients i manipulades, sempre marcades per la cantarella segons la qual el govern de Pequín s’ha d’enfrontar a una revolta dirigida per “terroristes musulmans”. Una revolta que als xinesos els agrada inscriure dins del marc de l’amenaça del “terrorisme internacional” proclamada per George Bush després de l’11 de setembre del 2001.

Xinjiang és una província musulmana xinesa situada a l’antiga Ruta de la Seda, a la qual l’any 1949, quan només hi vivia un 2% de població han -xinesos-, se li va atorgar un estatut d’autonomia. A partir del 1950, però, el govern central hi va començar un procés de colonització a base d’enviar-hi població xinesa, i avui els han són més del 40% de la població, quasi la mateixa proporció d’uigurs, que es mantenen com l’ètnia majoritària.

Com ha denunciat Rebiya Kadeer, presidenta del Congrés Mundial del Poble Uigur, la repressió xinesa s’ha convertit els últims anys en insuportable, i la data del 5 de juliol del 2009 va marcar un punt d’inflexió, quan una gran revolta va ser aixafada per l’exèrcit amb un balanç de més de 200 morts, 18.000 detinguts i l’execució de 50 persones acusades de terrorisme. Des d’aleshores la violència no ha parat d’augmentar. L’octubre de l’any passat un cotxe s’estavellava contra l’entrada de la Ciutat Prohibida i provocava cinc morts, en un atemptat organitzat per militants uigurs. I aquest any, al mes de març, un grup de 12 uigurs van protagonitzar una massacre a l’estació de Kunming -Yunnan-, on van atacar la gent a la desesperada i van matar 29 persones i en van ferir 114. Només des de l’any 2009, segons Kadeer, el govern ha detingut 40.000 joves, han augmentat les execucions -al mes de juny 17 uigurs van ser executats acusats de terrorisme- i continua la política sistemàtica d’ofegament i persecució cultural. “L’any 2006 -declarava a París Rebiya Kadeer- es van tancar totes les escoles bilingües i des d’aleshores s’ha imposat el mandarí. Més de 400 professors uigurs han sigut dispersats per diferents províncies i a 50.000 joves se’ls ha enviat a estudiar fora de Xinjiang. Mentrestant, l’arribada de xinesos és massiva i continuada, de manera que en pocs anys els xinesos ja seran majoritaris”.

De Guantánamo a Tirana

Aquests dies de noves violències a Xinjiang, doncs, he pensat en l’Abu, a qui vaig conèixer a Tirana, on va arribar l’any 2009 encadenat a la panxa d’un avió militar nord-americà. L’Abu formava part d’un grup de 21 uigurs que van ser venuts pels “caçadors de recompenses” als nord-americans quan va començar la guerra contra l’Afganistan i els EUA pagaven fortunes per “tota mena de terroristes”. L’Abu i els seus companys eren comerciants que es guanyaven la vida a través de les fronteres de la Ruta de la Seda, però els nord-americans no se’ls van creure -de fet, no els entenien, cosa que augmentava la sospita- i els van enviar a Guantánamo, on, després de vuit anys de tortures, aïllament i humiliacions, van arribar a la conclusió que pel fet de ser uigurs no calia que fossin necessàriament terroristes i que tots ells eren “innocents”. Aleshores es va plantejar el següent problema: si els enviaven a la Xina, els xinesos els detindrien, els torturarien i potser els executarien. Tampoc els podien deixar als Estats Units perquè la llei prohibeix acollir els antics presos de Guantánamo, ja que “signifiquen una amenaça” encara que siguin innocents. Així que es van anar traient de sobre els uigurs de Guantánamo venent-los a tercers països: a l’Abu li va tocar Albània.

Quan el vaig conèixer, l’any 2009, em va explicar que no va veure les primeres imatges de la caiguda de les Torres Bessones fins que un dia va entrar en un cibercafè de Tirana aquell mateix any, de manera que quan els nord-americans l’interrogaven i el torturaven no sabia de què li parlaven. Però era uigur. Ara pensa que mai més podrà tornar al seu país, ni podrà retrobar-se amb la dona i els fills, i s’ha buscat una companya albanesa. Segueix tenint un correu electrònic amb el número 283 -el seu número de presoner a Guantánamo- i la paraula musapirmiski, que vol dir orfe. La guerra contra el terrorisme no descansa mai.