LA PÀTRIA de la literatura és la llengua -la llengua diu la pàtria, en feliç i memorable vers de Marià Villangómez-, però la literatura, en rigor, no en té: la construeix. Si la pàtria és el conjunt de terra nadiua i de l’imaginari que hi hem fet aflorar, dels afegits de tota casta d’experiències, la literatura és una via sense comparança per engrandir-la. La literatura és la gran font de l’experiència.
MACONDO. La pàtria del lector és inabastable, des dels sabors i les aromes que inauguren la seva memòria fins a l’horror al cor de la selva africana, i es mou en el temps fins a esborrar la idea de passat i les seves barreres. Gabriel García Márquez s’ha mort, però Macondo ja és part de la pàtria de milions de lectors, que convivim amb els seus personatges i nodrim l’ànima amb la seva enquimerada memòria. Macondo serà sempre un món en expansió, com ho és l’amor a partir de Petrarca o la desolació alcoveriana. Entendre Alcover en la seva proximitat, o Costa, t’ajudarà a conquerir els territoris de Macondo. T’ajudarà a no sentir-t’hi estranger, de la mateixa manera que, ja a la primera pàgina, El guepard és ca teva, no has hagut de saltar cap barrera ni empènyer cap porta.
A CASA. Diria que on et costa més sentir-te a ca teva és en el llibre que en parla en sentit estricte. Dotar de versemblança allò que vius, que ja sabies d’una manera o una altra, presenta una dificultat derivada de creuar les dades del coneixement previ amb l’elaboració artística que n’ha fet l’autor. Però quan l’obra artística no entra en conflicte amb la memòria que servam del món que recrea, sentim el nostre batec d’una manera especial.
NEUS CANYELLES ha escrit un llibre de relats que ens teixeix aquesta proximitat amb una solvència mestrívola. Mai no sé què fer fora de casa és una mina generosa per als addictes a la metaliteratura: cada conte parteix d’un altre d’autor reconegut -sense arribar a la perífrasi, n’absorbeix els perfums més secrets. Però per al lector amateur -servidor- és fet de mirades penetrants sobre l’amor i l’abandó d’unes vides que giren entorn de la protagonista. La prosa segura de Canyelles avança per aquestes vides com una rella, hi obre un solc i hi deixa variades llavors abans de tornar-lo a tancar. Un llibre singular per sentir remors del país.
