Portada 23/07/2014

De l’Animal Social al Gran Animal

M. Magdalena Crespí
3 min

L’esperit del temps modern, el nostre Zeitgeist, és essencialment social: la col·lectivitat dicta els nostres comportaments; és innegable que l’home és l’Animal Social per excel·lència. Els llops formen la bandada; les abelles, l’eixam; els peixos, la mola; les ovelles, el ramat; en canvi, en la societat, la suma dels “animals socials” dóna lloc al Gran Animal: un organisme interconnectat pel pensament, pel llenguatge, per les idees que, com a “memes”, es repliquen i es transmeten -sobretot per imitació- a través de les xarxes socials, però, no només per aquests elements intangibles, sinó també per un embolic de cables de fibra òptica que van formant un teixit neuronal tan extens com el món.

La metàfora del Gran Animal, això no obstant, no és una troballa de l’era tecnològica; l’origen d’aquest mite és molt antic, de fet, ens hem de retrotreure a Plató -al Llibre VI de La República - per assenyalar-ne el naixement: adorar el “Gran Animal” vol dir pensar i actuar conforme als prejudicis de la massa.

La societat es manifesta sota la forma del Gran Animal quan aquest oficia i presencia els ritus col·lectius de la modernitat. Els grans esdeveniments multitudinaris són algunes de les seves mil cares: el futbol n’és una de ben evident.

Els espectacles esportius tenen tants de seguidors perquè desperten les passions, els instints. Amb les reaccions que provoquen, no només uniformen els individus, sinó que, fins i tot, poden arribar a obcecar la seva capacitat de raonament fins a l’extrem de despertar l’aversió al contrari i, massa sovint, derivar en accions violentes. Tot allò que de positiu té l’esport (el sentit del joc, l’esperit de superació, el premi de l’esforç i de la preparació), quan les manifestacions són tan multitudinàries, es transforma i pot arribar a deformar-se. L’èxit d’un individu o d’un equip pot exaltar les identitats col·lectives a tots els nivells: local, regional, autonòmic, nacional, internacional. La victòria es converteix així en un succedani simbòlic de l’aniquilació del contrari.

Ara que tot just ha acabat el Mundial de futbol del Brasil, sabem que la final fou seguida al conjunt de l’Estat per 10,7 milions de teleespectadors; gairebé 3 de cada 4 persones que aquell vespre miraven la televisió veren la final (http://www.20minutos.es/noticia/2192589/0/audiencias-final-mundial-futbol/telecinco-alemania/argentina/) i durant la pròrroga se n’hi afegiren 3 milions més. En un país amb 46,5 milions d’habitants (dades provisionals de les Xifres de població a 1 de gener de 2014 publicades per l’INE el 30 de juny de 2014), la proporció de teleespectadors de la final sobre el total de la població va ser de gairebé una de cada tres persones! És difícil trobar una manifestació tan rotunda de l’esperit de la massa.

L’amplificació dels sentiments desvirtua el sentit del joc: ningú no resta valor a la satisfacció d’un infant que fa un gol, una cistella o arriba el primer d’una cursa, però els esportistes adults i els espectadors haurien de ser conscients que es tracta d’un joc i que el seu sentit acaba aquí, tot i que és ben cert que aquests jocs s’han convertit en un espectacle que representa un negoci extremadament seriós.

L’escriptor austríac Robert Musil posà en boca d’Ulrich, el protagonista de la seva novel·la L’Home sense atributs de 1933, la reflexió que al seu temps, és a dir, abans de la Primera Guerra Mundial, es començava a afirmar un “esperit nou”: es començava a parlar de “genis” del futbol i del ring, però als diaris es trobava encara, al màxim, la crònica d’un genial davanter o d’un gran tenista per cada deu genials inventors, tenors o escriptors. Ara bé, es comprèn que és molt més fàcil apreciar allò que és evident: en l’esport una victòria és rotunda i no opinable; o guanyes o perds. En canvi, les consecucions dels fins de la vida solen ser grises, estan fetes de petites fites, de passes molt sovint imperceptibles, de petits èxits difícilment mesurables i, per això, poc visibles... i tan poc visibles, atès que avui en dia la proporció de la presència als mitjans de comunicació dels inventors, tenors o escriptors i dels esportistes s’ha capgirat.

L’“esperit nou” del qual parlava Ulrich s’ha acabat afirmant definitivament: les victòries quantificables en nombre de gols, en centímetres d’alçada saltats amb una perxa o en centèsimes de segon guanyades amb un esprint ja fa temps que han conquistat l’interès que abans suscitaven les proeses fruit del geni i de la grandesa de l’intel·lecte. No és d’estranyar: el Gran Animal no és capaç d’apreciar els matisos de l’esperit humà.

stats